‘Compadreo'
En l'actual panorama de confusió política i per descomptat econòmica, encetar l'exercici de la perplexitat comporta la facilitat que han tingut els vuitanta-sis directius de l'empresa financera Bankia per cometre unes operacions irregulars durant tres o quatre anys seguits amb unes quantitats escandaloses per si mateixes. Trobo difícil justificar amb raons de lògica tot l'entrellat; m'inclino per creure que és la mateixa debilitat del sistema i l'aparent inhabilitat per distingir el que un necessita del que li correspon. Puc fer l'esforç d'imaginar les despeses de gent acostumada a l'aparença i a la frivolitat, però el dubte essencial és el mateix: eren conscients que la motivació de la despesa era l'avarícia? El ser humà en néixer disposa d'una quantitat mesurada d'avarícia al costat d'una natural valentia i uns paràmetres de confiança molt amplis: amb el pas del temps la confiança i la valentia disminueixen fins a desaparèixer, deixant en un estat no natural de creixement l'avarícia.
Hi ha un altrE aspecte que desborda la casuística dels fets, gairebé tots ells eren amics o tenien amics molts poderosos. Aleshores aquesta amistat els farcia d'una mena d'armadura invencible que feia saltar pels aires la judicatura, el dret mercantil i la més intrínseca vergonya. Tenir la paciència de mirar el detall dels estipendis és d'una voluntat ferotge i esbrinar la forma amb la qual es pagaran aquests gestos desmesurats, una autèntica gestió de paciència. Estimo que la suposada impunitat que els assistia tenia la seva base en l'amistat que es manifestava amb els copets a l'espatlla o en la certesa d'un mail que deia obertament que aquells eren “gastos de representación” dels quals se n'havia de fer càrrec l'entitat, com es tenia per costum. Aquesta amistat que significava que “Fulanet” era un dels nostres i que per tant era intocable: no és que tingués fonament genuí, més aviat era una conveniència o un emmascarat pacte de no agressió. Cultivar l'avarícia difícilment és una tasca solitària, en aquest cas la impunitat es cerca i es troba en el nombre d'implicats. Desconec si aquest mateix axioma s'aplicarà als principis legals de restitució i a les imposicions que tipifiqui el codi mercantil o penal; però sospito que la celeritat que hem vist en altres casos serà absent per la complexitat del “bunyol” i el teixit d'amistats que es posarà en marxa per mitigar l'impacte en aquells que ocupen o han ocupat el poder. Del que estic segur és que la vista de les causes serà esbiaixada per unes noves notícies que ens situaran a la cua dels països on la transparència és considerada un bé col·lectiu i de futur. La representació real dels interessos del poble queda molt allunyada de la realitat quotidiana.
Potser aquesta inversió en béns reals, però intangibles, com la transparència, la democràcia, el bon govern, etc... és l'únic camí segur per reviscolar les formes de conviure d'un país i una gent lliurada a la tasca de millorar, en tots els aspectes de la vida en comú. Entenc que són principis d'una utopia perfectament abastable i que la negativitat que ens acompanya només és accidental; no és pas merescuda, ni congènita. Hi haurà un moment que la “bona gent” tornarà a posar els límits de conducta. S'acrediten aquells que fan servir l'amistat com a camí de creixement i experiència compartida. Serà una gent que repartirà amb seny la riquesa i no esmerçarà esforços perquè tots siguem iguals, sobretot davant de les lleis.
