La memòria de tots

He estat al “castell” on hi va haver la Maternitat d'Elna, un lloc per creure en la humanitat i per preguntar-se com es construeix (o no) la memòria històrica pel fet que hi ha accions memorables que podrien haver estat oblidades per sempre més. Va ser per humanitat que una dona suïssa, Elizabeth Eidenbenz, va crear en un edifici abandonat una maternitat per acollir-hi les dones embarassades que malvivien en els camps on estaven confinats els republicans exiliats de l'Estat espanyol. Després també hi va acollir dones joves i gitanes que fugien de la persecució nazi. Unes i altres hi van poder tenir els fills en condicions i criar-los durant un temps. Quan, cap al final de l'ocupació, els nazis van obligar-la a tancar el centre, Eidenbenz se'n va tornar a Suïssa, on va continuar treballant a favor de la humanitat ajudant criatures òrfenes. No va tornar a Elna per explicar-ho. Potser perquè sentia que allà ja hi havia fet allò que, per instint moral, havia de fer. Durant dècades, en aquest poble del Rosselló ningú no va pensar en la necessitat de recordar l'acció humanitària que havia tingut lloc en aquell edifici? Era una manera de no afrontar l'actitud “oficial” respecte als republicans fugitius del feixisme instaurat a l'Estat espanyol? Passat el temps, mentre la Catalunya i l'Espanya havien recuperat la democràcia amb l'ombra de no fer-ho prou amb la memòria històrica dels vençuts, un nou habitant de l'edifici va rebre la visita d'un home que buscava el lloc on va néixer. Ningú més, entre els 597 que hi van néixer, no ho va buscar abans? Walter Benjamin va deixar dit que la història s'ha de reescriure incorporant-hi la memòria dels vençuts. Però, marginats per la història oficial i sense tenir poder, molts vençuts i fins i tot els seus fills no han cregut que tenien dret a la seva memòria, a la seva història. Fins que un dia alguna cosa canvia perquè un home o una dona reconeix aquest dret i la seva història s'incorpora a la memòria de tots amb dolor i esperança.