Mamar

En la Setmana per la Lactància Materna m'agradaria reivindicar aquest gest tan natural que poc o molt a tots ens ha influït, encara que no ho recordem. La unió d'una mare i el seu fill és un dels lligams més forts que hi ha. És invisible però existent i fascinant. I es fa present en el precís instant de fer pit. Tots dos comparteixen una mirada molt profunda. Sense dir-se res s'ho diuen tot. Tot comunica. La respiració, els petits sorolls que emet la criatura, l'intercanvi de somriures i mirades plens d'amor, de tranquil·litat, de pau, de seguretat. Emocions que reforcen, reconforten i refermen el compromís amb la vida que acaba de néixer. És un moment màgic, i a mi com a pare m'encanta veure'l i em sap greu si de vegades destorbo. Hi ha les mossegades al mugró, les pessigades, les esgarrapades, els cops de colze, les puntades de peu a la panxa... però conec més d'una mare –i vostès també– que no renunciarien per res del món a aquest moment i que l'allarguen per molts pals a les rodes que s'hi vulguin posar. A la natura no la pots sotmetre. Mamar és un acte natural. Som mamífers. Un gest que es fa des de temps reculat i milions de mares abans que les nostres ja l'han fet. No entenc per què es vol desprestigiar i embrutar una acció tan bonica i delicada que aporta més beneficis que no pas maldecaps, tant a la mare com sobretot al nadó. La llet materna és un bé preuat i preciós. Ajuda a prevenir infeccions i malalties digestives. És un calmant, un sedant natural, un aliment amb propietats nutritives i curatives excepcionals. I com que és un tresor no m'estranya que hi hagi bancs que l'emmagatzemin i la distribueixin entre els més necessitats. Per això no em cansaré mai de defensar-ne els beneficis, les bondats i les virtuts, perquè estic convençut que donar el pit als nostres fills, sempre que es pugui, és un triomf de per vida i crec fermament en aquella dita tan nostra: qui no plora no mama! Plorem, doncs, cridem, tuitegem, parlem de com n'és, de bo, donar de mamar.