Un a un, i dia a dia
No eduquem els nois i noies segons uns motllos, els tractem
pel nom
Jo demano a la cartera del meu barri que encerti la bústia adequada i que, quan he de firmar una multa de trànsit, em tracti amablement sense riure-se'n massa; i al sabater de la cantonada, que faci bones reparacions sense cobrar-me de més; i al jubilat amb gos, que tingui cura de no embrutir les voreres. Ara bé: què els demanen vostès als mestres i professors dels seus fills? Com serà un bon professional docent?
Als qui treballem per Ensenyament se'ns exigeix que –a més de saber nosaltres la lliçó i disposar de tècniques pedagògiques avançades– tractem cada alumne com si fos únic, no “en sèrie”, part d'una cadena de muntatge. Més difícil que distribuir correspondència, cosir sabates o passejar gossets. Els docents –de moltes maneres– imitem allò que Plató havia pensat per a un dels primers centres educatius formals de la història, la seva Acadèmia. Diu Jaeger: “La seva escola havia crescut en el principi socràtic de l'amistat i pretenia prosseguir a través de la seva dialèctica aquella antiga forma d'educació fonamentada en el tracte personal” (Paideia, V). Cada alumne és únic: se n'adonen, de la feinada que tenim? No eduquem els nois i noies segons uns motllos, els tractem pel nom, un a un, dia a dia.
Això no ho saben, potser per deixadesa seva, alguns polítics del ministeri o de la conselleria, i alguns dels “funcionaris
de taula” o certs inspectors. No tots, eh? Aquí, com en les guerres o als hospitals, qui resol és “la primera línia”. N'estic una mica fart i clamo: “Més treball i menys Wert!” En què pensen?: ¿en com millora en Hamza, la Laia o en Guillermo, o bé a “espanyolitzar” [sic!] éssers humans i pujar a la llista PISA?
Tenim una feinada al davant. És reconegut el paper de Dewey, Piaget, Vygotsky, Rogers o Montessori en els moviments que centren l'aprenentatge en l'estudiant. L'educació no és una indústria, no funciona així: és una tasca delicada, feta per “artesans” més o menys experts, quasi sempre molt competents, i treballa amb peces úniques, no substituïbles, que no poden ser instrumentalitzades.
Dissabte vinent, desenes de docents hi reflexionarem a Salou, a la Jornada 2014 del Consell Escolar sobre La personalització de l'aprenentatge (consescat.cat). Molts estem ja introduint certs principis que –en una mítica conferència del 2004– proposava David Miliband, ministre del Regne Unit: a) diagnosticar les necessitats de cada alumne; b) estimular la confiança en el docent; c) fer una tria curricular adequada; d) vetllar per la correcta organització de la classe; e) demanar el suport de la comunitat i de les institucions i serveis locals. Què fa la personalització?: adapta els entorns pedagògics i curriculars per satisfer les aspiracions d'aprenentatge dels estudiants. Tinc la certesa que l'ésser humà vol aprendre, vol assolir el coneixement. És clar que caldrà un ús intel·ligent i intens de la tecnologia –cada dia més adaptable– per afavorir aquest treball de docents i alumnes, però no ens serveix de res la burocràcia sistèmica de despatxos i despatxets de funcionaris i polítics, sovint allunyats del món real. Quina vergonya quan en llegeixo certs estudis o informes: ¡a fer classe, posaria jo tota aquesta gent! I si no tenen vocació docent, que ens deixin treballar als altres. Ep! Reconec que tinc col·legues genials a les “oficines”: per a qui escric la queixa, ja saben ells qui són, ja!
Vaig participar activament en les dues últimes “jornades de reflexió” del Consell Escolar, l'una sobre l'impacte de les tecnologies i l'altra al voltant de la incidència de la globalització en el coneixement i en la comunitat educativa. Tant de bo la de dissabte vinent sigui també profitosa. Analitzar la “personalització de l'aprenentatge” és millor que parlar d'“aprenentatge personalitzat”, que –en forma de “fitxes”– ja vaig patir jo a l'EGB i al BUP, i avui dia em sona a “programari informàtic” i poc més. David Hargreaves, de l'agència educativa anglesa BECTA, constatava que, mentre que, a la seva feina, “altres professionals acaben cansats, els docents en surten extenuats”; en català, en diem: “rebentats de treballar”, però –afegeix– molt contents perquè els estudiants, i vostès i el país, s'ho mereixen i a més ho necessitem tots.
