Deriva

Deia Marx que “la humanitat es planteja només els problemes que pot resoldre, (...) quan les condicions materials necessàries per trobar la solució ja hi són o estan en procés de formació”. La història evoluciona potser així; però molta gent funciona d'una altra manera. L'individu que es planteja problemes que no pot resoldre i que s'entossudeix en una via que el porta a la perdició és un dels grans temes literaris. El president Mas, en el discurs de la seva primera investidura, el 2010, va parlar d'un nou sistema de finançament pròxim al concert econòmic. Vist que no hi havia manera, ans tot el contrari, va començar a parlar d'independència i d'estat propi. Llavors, va convocar eleccions anticipades el novembre del 2012 amb l'argument que “estem vivint moments excepcionals que requereixen decisions excepcionals, i (...) majories excepcionals”, i va aconseguir perdre dotze diputats. Els interminables estira-i-arronsa entorn d'un referèndum o d'una consulta no referendària no porten enlloc per la senzilla raó que un tot mai no tolera l'amputació d'una de les seves parts, ni tan sols que s'especuli sobre aquesta possibilitat encara que sigui sense efectes jurídics. I com que ningú no s'apunta a donar suport a un govern minoritari si no és per donar-li corda perquè s'escanyi, un altre avançament electoral sembla com més va més inevitable. No hi haurà candidatura conjunta amb programa conjunt independentista perquè ningú a qui les enquestes li són favorables s'alia amb qui li són desfavorables, és llei de vida. En algun moment, el president Mas s'hauria d'haver preguntat si estava en condicions de resoldre tots els problemes amb què es trobaria, perquè no eren gens difícils de preveure; incloent-hi el perill en què posa la seva formació política, fins al punt que el que no van aconseguir dos pactes de perdedors, els dos tripartits, sembla a punt de fer-ho aquesta singladura sense mapes. Un dirigent pot demanar molts sacrificis però el que no pot dir mai és que no sap què passarà demà.