Azaña i el 6 d'octubre

És una veritat, històricament consolidada, que Manuel Azaña no va tenir cap participació en la preparació i desenvolupament dels fets d'octubre de 1934 a Catalunya. La campanya orquestrada des del primer moment per la dreta, intentant implicar-lo, és una manifestació més de tergiversació sectària de la realitat, al servei d'objectius partidistes. Ara bé, això no significa de cap manera que Azaña no participés de forma destacada en la gènesi de l'ambient polític que va possibilitar que aquells fets esclatessin. La posició que Azaña va adoptar després de les eleccions generals de novembre de 1933 –que donaren el triomf a la coalició de dretes radical/CEDA–, negant als guanyadors l'accés al poder, en nom d'un curiós legitimisme republicà, era i és absolutament inadmissible. En efecte, Azaña, Marcelino Domingo i Casares Quiroga proposaren a Martínez Barrio, com a president de les Corts, basant-se en una pretesa contradicció entre la distribució de diputats i la llei electoral, la suspensió de la constitució de les noves Corts i la formació d'un govern amb representants de totes les forces d'esquerra amb l'encàrrec de fer una nova consulta electoral.

Però no va quedar aquí, la cosa, perquè, un cop rebutjada pel president Alcalá-Zamora la proposta subversiva d'Azaña, aquest va emprendre una campanya de propaganda en què
menystenia el triomf de la dreta i demanava la dissolució immediata de les Corts que acabaven de ser escollides a fi que, en les noves eleccions, hagués de presentar-se de nou el grup de dretes amb una proclamació explícita de republicanisme, tan sols en virtut del qual estarien en condicions de participar en les noves eleccions. “Antes que la Constitución está la República”, va dir Azaña; “frase verdaderament subversiva –segons García de Enterría– si resulta que ell mateix s'erigeix en personificació i intèrpret autèntic del contingut concret de la idea republicana”.

Aquest injustificable legitimisme republicà va impulsar, després de 1934, la important campanya d'Azaña –el 1935– de grans mítings massius –“en campo abierto”– a Mestalla (València), Lasarte (Baracaldo) i Campo de Comillas (Madrid). L'argument central d'aquests discursos és la necessitat d'una coalició electoral de tota l'esquerra per acudir a unes noves eleccions que ell exigia com immediates. Torna a parlar en aquests discursos de “la mistificació electoral de l'any 1933, consistent a haver-se presentat (la dreta) davant del cos electoral amb una bandera que després va arriar”, i que “ara es practica el monarquisme sense rei, i no un monarquisme qualsevol, sinó un monarquisme gairebé carlí”. Azaña es posa al costat dels partits que s'aixecaren contra l'ordre constitucional –socialistes i Esquerra– negant, de forma absoluta i sense matisos, la legitimitat de la victòria electoral del centre-dreta el novembre de 1933. No és estrany que, rere la victòria electoral del Front Popular –que Azaña tant va contribuir a fer possible– fos nomenat immediatament president del govern, encara que aquest no fos encara del Front Popular en bloc, sinó tan sols del seu sector
menys radical.

I com A President del Govern va haver de contemplar, amb tota la preocupació imaginable, el desordre general que va seguir al triomf del Front Popular: assalt de les presons per alliberar immediatament els presos de la doble insurrecció de 1934 (i no sols a ells), substitució de facto de les corporacions locals, incendi d'esglésies, destrucció de seus de partits de dretes, primeres agressions i morts d'enemics polítics, amb resposta per contracops de l'encara incipient Falange Española, que augmentà ràpidament els seus afiliats proclius a l'acció directa, ocupacions de finques... En les seves dues compareixences davant les Corts és fàcil constatar l'angoixa tremenda d'Azaña davant d'una situació nova i ingovernable, que portava inexorable cap a la guerra civil. Però la seva angoixa era tardana. Ho havia d'haver pensat molt abans: el primer dia que va impulsar a infringir la llei.