Prodigis

L'altre dia em vaig trobar explicant a una parella de gent gran que a la capital de província que hi ha al costat del meu poble hi passen coses extraordinàries. Per exemple que els trens que hi passen, o bé circulen pel damunt de la ciutat, o bé ho fan per sota terra. “No en tenen, de trens a peu de carrer?”, em va preguntar la senyora. De cap manera, vaig haver de dir-li. Aquí sempre es tria l'opció més cara i d'accessos més complicats. En el seu moment, l'Ajuntament socialista de la ciutat i un ministre del PP de nom Álvarez Cascos van pensar que com més car, millor. I com que fa poc aquella estació va sortir a la tele amb les vies que eren com canals d'aigua, aquella bona gent em van preguntar si l'estació de tren també l'havien fet navegable. Els vaig informar que allò no estava previst i que només devia ser “navegable” unes hores. Els vaig deixar cavil·lant. Tenim prodigis davant del nas a cada cantonada. En els darrers anys s'ha pogut observar una colossal presó a l'Empordà –que no devia resultar precisament barata– perfectament tancada i sense residents. Em diu el meu amic de la broma que el nostre govern no sabia que a Catalunya no hi ha hagut mai delinqüents i que es va tractar, doncs, d'un simple error de càlcul. A d'altres indrets tenim alguns magnífics aeroports on, per falta de trànsit, s'hi respira l'estranya pau dels cementiris. La realitat ens va oferint una perversa forma de la ciència-ficció i de les visions futuristes: prodigis tecnològics en desús, escenes d'una societat tan pròspera que tira pel tros i deixa un entorn d'obres faraòniques que, a diferència de les piràmides, ja són monuments del passat el dia que les inauguren. Són prodigis de hardware, però si en volen de software pensin en les prodigioses targetes opaques dissenyades per Caja Madrid que han agafat tant de renom aquests dies. En un país així ningú té temps per avorrir-se. Venturosos nosaltres, els que formem part d'una societat que avança de prodigi en prodigi.