Dones desobedients

Com saben molt bé les 70 entitats que ho acaben de denunciar, els catalans sovint han estat equiparats amb uns personatges històrics funestos, per uns polítics que en saben tant, d'història, com el senyor Rajoy de llengües: el 2013, per exemple, un exdiputat de C's anomenat José Domingo va comparar el professorat català amb Adolf Eichmann (que és curiós, perquè els professors catalans no utilitzen pas la Renfe per enviar els seus alumnes cap a camps d'extermini); i fa quatre dies, l'eurodiputada d'UPyD Beatriz Becerra va rebre una esbroncada com cal d'una homòloga alemanya a Brussel·les, per haver comparat els catalans pro consulta amb els nazis. Ara bé, sí que hi ha uns personatges històrics del segle passat amb els quals els catalans esmentats són força comparables: les sufragistes britàniques, que representaven les dones del país, a les quals un govern implacable negava el dret a votar en nom d'unes lleis que el mateix govern no tenia cap intenció de canviar. Per tant, les sufragistes no tenien més remei que optar per la desobediència civil: a partir del 1907 van organitzar un munt de manifestacions ben il·lícites; el 1911, es van negar a participar en el cens obligatori d'aquell any; entre 1909 i 1918, es van negar a pagar impostos. Etcètera. Tot desafiant la llei, van aconseguir que es canviés: el 1928, l'estat britànic va cedir el dret a votar a les dones. Els nazis, ja que hi som, estaven en contra dels drets de la dona: “Emanciparem les dones de la seva pròpia emancipació”, va dir Hitler, el 1934. Una declaració tan contradictòria com la frase “Defensar la democràcia a Europa és impedir que es celebri a Espanya aquesta consulta”, la senyora Becerra dixit. No l'estem comparant amb Hitler, és clar, però potser no estaria de més recordar-li a ella (i a tots els que prioritzen el legalisme per damunt del dret d'opinar dels catalans) que tot el que feia aquest austríac –i tot vol dir tot– era perfectament legal. Fins que va deixar de ser-ho.