La confessió

“Pare, m'acuso d'haver-me posat d'acord amb 24 persones més, ara fa 36, per tal de perpetrar un crim: obrir una llibreria. Tot just despertàvem del son dels infants promogut pel franquisme i tot semblaven flors i violes. Llavors, un grup de temeraris vàrem consentir en el mal pensament col·lectiu que era necessari trencar motlles –ho dèiem així– i una de les metes era aconseguir que Girona tingués una llibreria amb cara i ulls. Començaven a editar-se llibres que explicaven les coses sense embuts i necessitaven una plataforma que els fes arribar al públic, sense reserves mentals, religioses ni polítiques.

Era urgent aconseguir un local per als nostres abjectes propòsits i, amb el lideratge de Jaume Curbet fill –que ja haurà hagut de rendir-ne comptes a l'altre món–, els mals pensaments es varen convertir en accions deplorables. Aquest vici ens va costar uns diners –no massa, però força per a nosaltres– i així va néixer, no goso ni dir-ho, la Llibreria 22. No es trobava un nom adequat per el complot i es va imposar el que era evident: el número de l'immoble, al carrer de les Hortes. Molta imaginació!

Però va esdevenir-se el més perillós: vàrem aconseguir captar un líder, un fanàtic, un indocumentat, un perdedor: Guillem Terribas, que tot just havia fet la mili a l'Àfrica i cobejava propòsits impensables –donar a conèixer els llibres, els autors, els editors, remoure l'assossegat panorama gironí amb la irrupció dels literats de més prestigi–. Un dia o un altre, han passat per aquell antre de perdició la majoria de la gent que escriu i dels que editen, dels que tradueixen i dels que versionen, dels crítics i també d'un públic de la més variada procedència, en una inacabable rastallera de presentacions, actes i tertúlies.

Per tant, pare, dic una cosa en descàrrec: va ser un pecat col·lectiu, una mena d'orgia lletraferida, i si cal assenyalar-ne un culpable màxim, seria l'anomenat Terribas, que ens va arrossegar a tots –i molta altra gent de Girona, compte!– vers la ignomínia de la lletra impresa. Mal m'està d'assenyalar un altre pecador, ja ho sé. Però no puc estar-me de confessar-ho! I la seva acció ha estat reincident, temerària i inacabable!

Confesso, a més, que del fruit d'aquella perversa idea no n'hem vist ni un ral. En els 36 anys d'història, ni una sola vegada s'han percebut dividends, ni dietes, ni sobres, ni targetes opaques. Res! En el pecat, com se sol dir, hem trobat la penitència. Per això, divendres, quan es va premiar la Llibreria 22 a l'Auditori per part de Liberpress i en Guillem va sortir a rebre el guardó –que no té dotació econòmica–, vaig considerar que era imprescindible una confessió pública, ara que està de moda.”