Noia de porcellana

La porcellana és una matèria tan delicada que qualsevol persona amb dos dits de seny trobaria imprudent vincular-la a un àmbit tan inestable com el de la política. Però a Catalunya som tan pinxos que hem creat una unitat de porcellana per al 9-N. I a la tercera cimera, en el tercer trasllat, ha passat el que sabia tothom i era profecia: la porcellana s'ha esquerdat.

Hi ha vegades que una esquerda a la porcellana és un bé de Déu. Per exemple, quan s'esquerda una figura de Lladró. Perquè, a banda de respondre a un gust dubtós, les figures de Lladró fan olor de PP. Els lectors que disposin d'una d'aquestes figures ja m'entenen. Algú, un mal dia, te'n regala una i l'has de suportar tota la vida, fins que en un moment d'ardidesa l'escomets: ves quin trist final! I aleshores arriba l'alliberament: el moment de substituir l'altiva figura de Lladró per un senzill càntir de Verdú, Breda o la Bisbal d'Empordà.

Altres vegades, una esquerda a la porcellana és un fet molt improbable. Per exemple, en el cas del joc de cafè heretat de casa els avis. Els lectors que disposin de tasses, sucreres, lleteres i altra poteria antiga de valor sentimental, ja m'entenen. Són peces fràgils que fa uns anys sortien a taula el dia de Nadal, però que en l'era de les Nespresso han quedat arraconades a perpetuïtat en un fons de vitrina. I si no és per la mala traça fent dissabte, la porcellana de la família té el futur assegurat amb una salut de ferro.

En l'univers simbòlic català, el monopoli de la porcellana encara té a veure amb Pau Riba. Si les patums dels partits polítics fossin una mica més il·lustrades, mai no haurien tingut la pensada de crear una unitat del 9-N de porcellana: “Noia de porcellana / buscava una ànima dintre teu / i això era com buscar / papallones blanques damunt la neu.”

La unitat dels partits polítics catalans mai no ha tingut gaire recorregut i ha donat resultats decebedors des de la sortida del franquisme. És una unitat de porcellana, com la porcellana de la tassa del vàter: que fa cagar!