Un desastre

No sóc la primera a dir-ho i no seré l'última: és un desastre que, segons ha confirmat recentment, David Fernàndez no es presenti a les pròximes eleccions, siguin quan siguin, al Parlament. Bé, potser altres no han dit i tampoc diran que és un desastre, sinó que li han demanat i li demanaran que no plegui com a diputat. Jo també li ho demano i, a més, hi afegeixo que em sembla un desastre que no continuï. Sé que ho vol fer per coherència amb el que la CUP va anunciar en el moment de presentar-se a les eleccions al Parlament: que els diputats elegits no repetirien legislatura per no apoltronar-se en el càrrec. De totes maneres, una legislatura més ha de representar forçosament apoltronar-se? David Fernàndez, sense posar en qüestió que també ho estiguin altres membres de la CUP, va arribar preparadíssim al Parlament, però ha guanyat una experiència política en dos anys (és possible que ni tan sols s'esgoti la legislatura) que no pot desaprofitar-se en aquest moment (tan apassionant, tan delicat, tan complicat) que es viu i es continuarà vivint a Catalunya.

Amb les intervencions de David Fernàndez, i els altres diputats actuals de la CUP, s'han dit i s'han preguntat coses al Parlament (i a les seves comissions d'investigació) que mai no s'havien sentit. Crec que per primera vegada he cregut plenament que hi ha un grup polític que intenta fer un control del poder. I aquesta manera altra de fer política fa venir ganes de fer-ne. I sobretot crea l'esperança que, en el cas que s'aconsegueixi la independència, hi haurà qui treballarà per construir un nou estat perquè vertaderament sigui una altra cosa. Com li ha escrit Andreu Barnils en una carta oberta publicada a Vilaweb, que no li faci por a David Fernàndez ser contradictori. Jo tampoc em refio d'algú que no sigui contradictori. De fet, entrant en certa contradicció en acordar-se amb CiU, la CUP és qui ha mantingut una posició més coherentment unitària pel que fa al 9-N. I no per això ha perdut la seva ideologia a favor de la justícia social.