La seqüència
L'ordre de com el fets s'encadenen no és irrellevant especialment en política, economia i negocis. Equivocar la seqüència pot convertir el que és viable en inviable, l'accessible en inaccessible.
Els resultats permeten construir sobre ells mateixos, i per tant èxits inicials fan possibles negociacions posteriors que si fossin fracassos esdevindrien impossibles. En les presents circumstàncies de la política catalana hi ha un partit sobiranista que parteix de la creença que la negociació amb el govern central s'ha de fer d'igual a igual i per tant que primer s'ha de declarar la independència de Catalunya i després negociar amb l'Estat espanyol amb l'estatus d'estat sobirà d'igual manera que ho és Espanya. És un voluntarisme impossible: per poder ser un estat sobirà, a més de declarar-ho cal ser reconegut internacionalment com a tal i tenir la solidesa financera inclosa la credibilitat i previsibilitat sobre els comptes públics propis per poder aconseguir préstecs en el mercat internacional.
Si es declarés la independència unilateralment i Espanya com a reacció tanqués a Catalunya el flux de diners per al finançament de la Generalitat no sent constituïda la hisenda pròpia, aquesta no podria pagar en el termini de pocs mesos. Cal recordar que la Generalitat finança la salut i educació públiques? La hipòtesi parteix de dues ficcions: que s'aconseguirà el reconeixement internacional l'endemà de declarar-la i que s'aconseguiran de manera immediata fons de finançament alternatius als actuals provinents del govern central en tant que comunitat autònoma que haurem declarat no voler ser. Si això no és així, i és més que probable que no ho sigui, afirmar que es negociarà d'igual a igual és una il·lusió que té poc a veure amb la realitat.
Sembla de tota lògica que el mandat del poble en unes eleccions autonòmiques per part dels partits sobiranistes no hauria de ser demanat per declarar la independència sinó per negociar amb el govern central; és molt el que s'ha de negociar i és impossible a l'hora actual saber què és el que més convé a Catalunya, i menys encara el que es podrà assolir. Aquesta negociació no ha de tenir límit i ha d'incloure la possibilitat d'esdevenir independent, però el resultat final és d'entrada desconegut.
El finançament del dèficit fins que es disposi d'una hisenda pròpia, el repartiment del deute amb Espanya, la recuperació dels actius de l'Estat a Catalunya, l'accés de les entitats financeres catalanes al finançament del BCE, la permanència a l'euro i a la UE... Qui pot pretendre sensatament que tot això es pot negociar en poc temps, i més encara si la contrapart pot posar-ho difícil? Qui pot determinar, sense saber el cost que cada una d'aquestes fites té, saber què és el que convé fer? Del que es tracta és que la ciutadania de Catalunya visqui millor. Alguns independentistes posen davant de qualsevol altra consideració la independència com a bé absolut, i d'aquests n'hi ha pocs.
En el si de la UE, el concepte d'independència té un significat relatiu. Si determinades fites s'aconsegueixen, reducció del dèficit fiscal amb Espanya, accés al BCE etc., altres poden ser no imprescindibles. Qui pot excloure malgrat la història passada que l'Estat espanyol no proposi en un moment de la negociació una nova estructura d'encaix de Catalunya i Espanya que convingui a Catalunya?
L'important no és negociar d'igual a igual, perquè a curt i mitjà termini Catalunya i Espanya no són iguals per la força del fets i les realitats, l'important és negociar lliurement sense altres condicionaments que els derivats de la mateixa negociació. Plantejar la independència com punt de partida de la inevitable negociació amb l'Estat produirà un nivell d'incertesa en el món econòmic que crearà temor i generarà un entorn de negociació indesitjable per tens i confrontat. L'adherència de la ciutadania al procés es reduirà perquè augmenta la incertesa sobre el resultat. La progressivitat és la millor ajuda tant per confortar els propis com per no antagonitzar la contrapart en la negociació.
El primer ministre del II Reich alemany Bethmann-Hollweg a l'agost del 1914 va dir al cap de l'estat major de l'exèrcit, Mariscal Moltke, “saltem al buit” en el precís dia en què es va iniciar el transport de dos milions de soldats al front, ja no es podia retrocedir, per iniciar una guerra de conseqüències transcendents i catastròfiques per a Alemanya i Europa... Les circumstàncies no són les mateixes, però aquest salt al buit, si és que les circumstàncies porten a fer-lo, més val que es faci amb les màximes garanties possibles, i no al revés.
