Jugades i vots

Tot el que s'ha esdevingut aquestes últimes setmanes entorn del procés català cap a la independència era previsible des de molts punt de vista. Ja sabíem que el govern espanyol continuaria enrocat, i que les dificultats legals per a votar sense l'autorització pertinent –arriscant-se a la nul·litat, a la querella criminal i al ridícul internacional– eren molt elevades. Tanmateix, després de fer una reflexió profunda, s'ha decidit replantejar el 9-N, celebrar-lo d'una altra manera. Algunes de les forces polítiques que estaven agermanades en la unitat que havia de fer possible el primer 9-N pretenien seguir amb l'opció originària, sense voler atendre altres alternatives ni assumir els riscos que podria comportar la seva invalidació.

ERC condicionava la futura candidatura a la celebració del 9-N primari. Probablement, el president Mas dóna pas a aquest 9-N tan “participatiu” com a simple concessió als republicans. Sense 9-N no podria aspirar a fer que la gent d'ERC pugui empassar-se la llista unitària. ¿Però bastarà aquest 9-N més relaxat per a satisfer les expectatives i forçar o facilitar les coses? Les diverses organitzacions civils que han tingut un paper rellevant en aquest procés –i en totes les manifestacions que han marcat punts d'inflexió–, estan intentant conciliar els parers. S'exigeix unitat, encara que el procés potser no la faria necessària. Sense llista conjunta també ens en podríem sortir, i potser amb més ventall de vot favorable. La unitat no s'ha de convertir en un fetitxe emocional. Hi ha altres opcions, i potser més madures o astutes. Un apartat comú en els programes electorals pot fer el mateix fet. Ja sabem què votarem si votem els independentistes. Les màscares ja han caigut a terra.

Això deixa els tebis fora de joc. ¿Com es definiran davant d'aquestes plebiscitàries els senyors d'Iniciativa? Aquest 9-N renovat ja és una prova de foc. Els unionistes no hi acudiran. Els federalistes ho faran en menor mesura, però els hi veurem. Els independentistes s'estan posant les piles, i aconseguiran que el tòpic “festa de la democràcia” sigui per fi una cosa més que una consigna cursi.

Els bizantinismes –el vell 9-N, el nou 9-N, la desobediència, l'oportunitat d'una DUI, la unitat, etc.– han de quedar enrere. El país ha de ser el primer, per sobre de ximpleries d'esquerres o de dretes. Amb això l'ANC i Òmnium estan fent una feina exemplar. El govern de Madrid, tanmateix, continua sent el millor aliat de la separació. La seva indiferència, tenyida sovint d'hostilitat, és el que garanteix que fins i tot els més reticents es posin la samarreta amb l'estelada. La propaganda independentista la fan certs diaris de Madrid, certes cadenes de televisió de la capital de l'Estat. Amb això basta.

És possible que des de Madrid interpretin que tot això també és il·legal, i que cal suspendre la cobertura legal que tindrà aquesta nova consulta. Això és difícil, jurídicament parlant, però no impossible. Rajoy i les seves gàrgoles poden tornar a l'estratègia de la repressió legal, a inundar-nos de paperassa; ¿però s'atreviran a suspendre les anomenades plebiscitàries? Quan el TC va anul·lar la Declaració de Sobirania del Parlament català va preveure ja aquest escenari: es va advertir que unes eleccions autonòmiques amb aquesta clau no podien donar-se; és a dir, que és possible que les “plebiscitàries” també provin d'impugnar-se, sobretot quan es veurà –perquè serà públic i notori– quina és la intenció dels guanyadors: constituir-se en estat sobirà i declarar la independència de Catalunya.