El silenci dels morts
Som a punt d'arribar a la cloenda oficial de l'any dedicat a Joan Vinyoli que commemora el centenari del naixement, el dia 3 de juliol del 1914. Sóc poc amic dels anys temàtics per aquella sensació d'arbitrarietat dels uns sí i els altres no, i també per aquell punt de pompa i vanitat que mostren sovint les autoritats organitzadores i convidades.
El cas de l'Any Vinyoli és una mica diferent. D'entrada, el comissari escollit va ser el poeta Jordi Llavina, declarat admirador fervent i sincer del poeta barceloní, i això, vulgues o no, s'ha notat i molt. Tot el que ha passat per les seves mans s'ha vist impregnat d'aquest amor, d'aquesta passió que dóna la combinació sempre gratificant de coneixement i d'afectes, allunyant-se dels lluentons fàcils i gratuïts i buscant la veritable essència poètica, el coneixement, el detall subtil i la calidesa íntima. La mirada de Llavina no ha fet altra cosa que engrandir la figura de Vinyoli i, per damunt de qualsevol altra consideració, li ha donat aquest punt imprescindible i fascinant d'humanitat quotidiana que fa que les coses deixin de ser fredes i llunyanes per convertir-se en properes i vibrants.
La poesia, aquest estri estrany que l'imaginari popular allunya dels mortals i el converteix en un giny apte només per a ments especials, es transforma, gràcies a la mirada dedicada i delicada del Jordi, en una porta màgica que s'obre de bat a bat i dibuixa un camí planer i gens críptic. De fet, en aquesta mateixa línia s'ha de parlar de dues obres que han vist la llum enguany: Neu, fang, rosada, constel·lació. Articles, treballs, apunts sobre la poesia de Joan Vinyoli, publicat per El Cep i la Nansa Edicions, i “La mano del fuego”, la traducció al castellà, prologada pel mateix Llavina, que Carlos Vitale ha fet d'alguns poemes seleccionats de Vinyoli i que edita Candaya.
L'un i l'altra són una mostra magnífica d'allò que hauria de ser un any temàtic, la concreció pràctica de dues maneres vives i intenses de transmetre coneixement i ideari. I més encara, un model i una línia de treball que s'hauria de mantenir envers molts dels nostres autors clàssics encara que no fes cent anys de res.
La quantitat de textos que Llavina ha dedicat a Vinyoli és ingent i, sobretot, se'ns presenta carregat de veritat, d'emoció, de passió, de records viscuts (especialment intens i quasi una declaració d'intencions el que explica el robatori a l'interior del seu cotxe). Demostra que no ha arribat a Vinyoli per atzar, que l'ha xuclat des de petit, que s'ha anat amarant de la seva manera de fer i que, convertit en un autor de capçalera, han evolucionat junts, han crescut fins arribar a la carta personal que li dedica com a cloenda. Emociona descobrir aquest camí, veure que la poesia pot ser sentiment, vida i neguit i en aquest sentit, crec que el paper que hi juga és el d'un autèntic comissari, ja que més enllà de qualsevol altra consideració, el que fa és encomanar com una necessitat absoluta les ganes de llegir o de rellegir Vinyoli, mirant de cercar-hi aquestes emocions (o algunes de semblants) i de convertir la poesia en part indissoluble de la vida. El llibre de Jordi Llavina és la demostració sòlida i sense artificis que poesia i vida poden anar de bracet sense cap obstacle, real o inventat, i que la poesia no és altra cosa que un vers del mateix poeta: “I les fèiem nostres per causa / de l'amor que ens havia ensenyat com anostrar-les.”
I així, anostrant Vinyoli també trobem Carlos Vitale que tradueix una selecció de poemes al castellà i compleix una altra de les necessitats d'un any temàtic que també hauria de ser pa de cada dia, la traducció de la veu del poeta a altres llengües per facilitar-ne la seva difusió i el seu coneixement. Amb mentalitat de poeta i una edició acurada, el llibre és una bona aproximació a les diferents èpoques de Vinyoli, una antologia que ressegueix els seus topònims físics i espirituals i una magnífica porta d'entrada a la seva obra.
Un deu, doncs, per aquest Any Vinyoli i, sobretot, per l'esperit qui hi ha imprès el seu comissari. I serà un èxit si ara que s'acosten les dates assenyalades, fem nostres uns versos que Vinyoli va dedicar a Ramon Rogent: “Burgesament ens hem reunit a celebrar la castanyada, / però no panellets, no moniatos, no / fruita gebrada avui. / Hom servirà poemes.”
