De set en set
Rato: ‘Don Dinero'
Darrerament han baixat dels altars personatges que eren icones i que han passat a ésser com a mínim presumptament qüestionats. Per esmentar-ne alguns: Pujol, Núñez, Acebes, Rato... Sobre Rodrigo Rato uns amics de facultat li van interpretar quan va entrar a Bankia el poema de Quevedo Poderoso caballero es Don Dinero, que canta Paco Ibáñez. A Rato no li va agradar perquè considerava que sempre havia tingut diners i no volia ésser un nou-ric. Es duia la contrària, ja que va deixar càrrecs públics llaminers en la política i en el Fons Monetari Internacional per guanyar més diners. Cert és que provenia d'una família adinerada i de l'aristocràcia espanyola. Fraga Iribarne a l'hora de buscar successor el va excloure perquè va considerar que un aristòcrata no podria ésser mai el president del govern espanyol. Aleshores també va excloure com a delfí Álvarez Cascos, perquè el veia massa de dretes; Isabel Tocino, pel fet de ser de l'Opus, i Herrero de Miñón, massa aperturista. Es va quedar amb José María Aznar, que era l'únic president autonòmic del PP que havia aconseguit majoria absoluta.
L'aristòcrata Rodrigo Rato arriba a la política d'una manera atípica que feien servir algunes famílies catalanes i espanyoles de renom social en el franquisme que no volien quedar marginades i enviaven un dels fills a la política. Sovint era el més fluix i el que tenia dificultats per seguir en els negocis familiars. Aquest va ésser el cas de Rodrigo Rato. Val a dir que s'hi va trobar tan còmode que fins i tot va arribar a vicepresident del govern de l'àrea econòmica en època de vaques grasses.