Memorial postestiuenc

Les tornades de vacances sempre són dures, més quan acumules sobre la taula un munt de noves, no sempre agradables. Quan desbrossem el llistat de notícies ens queden les importants, personals o col·lectives, aquelles que ens toquen els sentiments i que ens fan lamentar no haver estat al lloc just al moment que es produïen. És la contrapartida del lleure estiuenc i és la lamentable renúncia davant allò del que no en sabem ni el dia ni l'hora.

Invariablement, és en aquesta època quan se'ns anuncia la desaparició física d'algun conegut, d'algun company, d'algun amic. I aquest any no ha estat una excepció, amb l'anunci de la mort d'un amic personal –d'aquest no en parlaré– i de dos companys de dimensió ciutadana.

La mort de Jaume Vives ha estat la nota trista d'un agost festiu, esperada però prou emotiva que fins i tot es donà en plenes jornades de la festa major d'agost. La mort d'en Jaume, regidor en exercici, ha estat informada pels mitjans de comunicació i públicament glossada pel consistori. Tot dit, o quasi tot, d'un home d'immaculada trajectòria democràtica que haurà de passar a la història per haver estat qui recuperà la presència d'Esquerra a l'Ajuntament badaloní seixanta-quatre anys després de l'assassinat de l'alcalde Xifré.

Més sorprenent ha estat la mort de Juan Gómez Alba, entranyable company de lluites, des de la clandestinitat fins a les darreres apostes solidàries. Indubtablement, una de les persones que més i més desinteressadament ha treballat per Badalona, per la classe obrera i pel moviment solidari. Membre del primer equip que recuperà la democràcia als ajuntaments, recordo la seva cara de lluitador impertèrrit desencaixada i plorant com un nen el dia que el PSUC guanyà les primeres eleccions municipals i, encara, el dia que estrenà trajo, ell que mai n'havia tingut cap, per assistir a un acte oficial. Sindicalista de veritat, un company seu que l'acompanyà a una manifestació no autoritzada però permesa del Primer de Maig, en la Badalona postfranquista, evoca amb l'ardor que enarborava la senyera i, quan algú li preguntà pel significat de la bandera i el seu possible toc classista respongué: «No, esta bandera no es revisionista; si no fuera una cosa buena, el partido no me hubiera dicho que la llevara.» Sarria, l'històric Sarria, que aquest era el seu nom de guerra, fou fidel als seus principis, elementals però segurs, com una roca. Sindicalista del ram de la construcció, dirigent de l'assemblea d'aturats, regidor del PSUC i, sense renunciar a res, tocat per la gran crisi dels comunistes, que el portaren als rengles del PCC sense entendre gaire res del perquè de tot plegat, precisament quan tornava d'un viatge a la Unió Soviètica i, amb la seva senzillesa, explicava a tothom les virtuts del paradís comunista. Descol·locat per una lluita fratricida que no desitjava, es dedicà al moviment solidari i la seva figura es féu imprescindible en qualsevol manifestació del Casal de Cuba. Fins sempre, Sarria, segur que ara hauràs trobat el teu cel comunista.

Ha estat la mort de Gómez Alba la que m'ha fet considerar un fet que considero prou simptomàtic. No fa gaire lamentàvem la mort d'Elisa Reverter, també regidora del primer consistori democràtica i amb una àmplia biografia de lluitadora antifranquista. Una dona de gran record, militant de Convergència, que fou acomiadada per l'Ajuntament amb una esquela i un record al ple municipal. El company Sarria formà part del mateix consistori que Elisa i fins i tot fou durant més temps que ella membre de l'equip de govern, però l'Ajuntament no ha tingut el detall de cap record. Talment, algú pensaria que l'actual consistori té una memòria selectiva i que els comunistes, els autèntics comunistes –Sarria ho era– encara fan olor de sofre. No ho crec; no ho vull creure. Més aviat penso que alguna cosa falla en l'equip d'alcaldia i protocol i que hi ha qui no sap, ni s'espera, les claus d'una ciutat que té la seva història i ha de tenir la seva dinàmica.