Qüestió de respecte

Hi ha generacions, cada vegada en queden menys per raons naturalment òbvies, que els ha tocat carregar amb les pitjors crisis del segle XX: guerra, fam, aïllament, repressió i derrota. I ara, a més, els toca pagar-ne una altra que ni han provocat ni els hauria d'afectar. A més de veure els seus recursos com es devaluen a cada moment, es fan càrrec dels deutes i problemes actuals dels seus descendents. No falta mai, però, qui, fins i tot d'aquesta situació, en treu profit. A banda dels actuals gàngsters que surten dia sí i dia també als diaris i que els han robat directament els estalvis amb martingales bancàries, els abusos cap als més dèbils segueixen amb el vistiplau de banca i caixes i estaments polítics. Al Ripollès, sense anar més lluny, carreguen els impostos i les taxes municipals als qui han optat per la domiciliació bancària el dia 7 d'octubre tot i que hi ha temps fins a finals de novembre per fer els pagaments. Gent, normalment gran, que, tipa de maldecaps, diposita la seva confiança en l'entitat bancària i que pateix injustament per arribar a finals de mes, els paguen els rebuts abans del dia 25, el dia que s'ingressen les pensions, i així si no tenen diners al compte els cobren 35 euros de comissió de descobert més els interessos. És a dir, tot i que encara tenen un mes de temps per pagar, la caixa entén que la confiança amb el client és d'una sola direcció i paga abans d'hora i abans que hi hagi recursos per poder embutxacar-se les comissions. A les males ànimes no els agrada ser retratats i és gairebé impossible posar cara, nom i cognoms als usurers responsables. Els ajuntaments es treuen el mort de sobre dient que han delegat el cobrament al consorci de receptació. Aquests s'escuden en el fet que són uns manats i es limiten a fer el que els ordenen. Les entitats bancàries en donen la culpa als usuaris per no haver llegit la lletra petita. Ningú està disposat a assumir la culpa de ser tan menyspreable, usurer i fastigosament insolidari. La maldat en estat pur actuant amagada des de despatxos i papers. La realitat, però, és tossuda i està més que clar que n'hi ha uns que hi guanyen: bancs i caixes; i uns altres que hi perden: els qui els maregen els papers i tràmits i aspiren a una tranquil·litat més que merescuda. I aquest és el respecte que els mereixen a qui han fet possible amb els seus esforços que qualsevol ximple se senti pel damunt del bé i del mal des de la butaca d'un despatx. Espero amb ànsia que arribi el dia que pugui pixar damunt les seves tombes.