La CUP

La crònica del comportament de la CUP ja és prou llarga per poder tenir suficients elements d'anàlisi, malgrat que encara a molts ambients s'invoqui el qualificatiu de “aquests xicots” per parlar d'ells, en un to perdonavides que no correspon gens a la realitat. Avui, les candidatures d'unitat popular són un fet i ocupen un espai important en la vida política i social del país. Per definició, els moviments assemblearis estan destinats a tenir una trajectòria difícil i, a vegades, desconcertant. Talment, potser són la màxima expressió democràtica, però, des de l'esquerra, s'ha de reconèixer que entre el leninisme i l'assemblearisme hi ha un ampli univers, segurament més possibilista, però també més farcit de renúncies. En aquest context, les CUP han triat l'extrem autèntic, de la creació dia a dia i de la indiscutible aposta per una política d'esquerres sense fissures.

En la mateixa fórmula hi ha el parany del freqüent salt al buit, el que possibilita l'error al prendre algunes decisions. Sense anar més lluny, la posició de no concórrer a les eleccions europees fou una equivocació de la qual encara estan pagant el preu. Amb tot, en la frescor dels seus pronunciaments es fa evident que un aire nou ha entrat en la vida política del país i, a més, amb una forta càrrega independentista, útil en el present i esperançadora en el futur. Els darrers dies, en les baralles de pati d'escola que han protagonitzat els partits catalans, la gent de les CUP han estat els més assenyats de la colla, sabent el que volien i fent-se mirall d'una acció política coherent. Han sabut estar a lloc i han donat les pautes suficients per encaixar el bloc sobiranista. Han demostrat que el seu espai pot anar a més, quan poden disputar alguns territoris comuns als indecisos ecosocialistes. D'altra banda, tindran el repte indefinit Podem i els caldrà valorar la proposta Guanyem, però, ara i aquí, no han dit la darrera paraula i s'estan mostrant com una força emergent en el futur del país.