Un diccionari pervers
el concepte de ‘casualitat' i reflexionar si les noves accepcions són un reflex dels temps i de la voluntat dels poders de configurar una realitat a la seva mida
Aquest mes d'octubre han arribat a les llibreries i a la xarxa les esplendoroses novetats del Diccionario de la Real Academia Española (RAE), una acadèmia que paguem tots els contribuents de l'Estat espanyol, una acadèmia que segur que té com a punt de referència totes les sensibilitats d'un estat que vol ser democràtic.
Majoria silenciosa, consulta popular, autogovern o plebiscit són algunes de les novetats que apareixen a la 23a edició del diccionari. Al terme consulta s'hi afegeix ara consulta popular, i es defineix com a “referèndum” o “procés pel qual les lleis se sotmeten al vot popular”. A més, amplia el concepte de referèndum i obre la porta a ser consultiu, ja que es defineix com a “procés pel qual se sotmeten al vot popular lleis o decisions polítiques amb caràcter decisori o consultiu”. Casualment, doncs, la RAE barreja conceptes –una consulta popular resulta que també és un referèndum–, a deu dies del nou
9-N. Aquesta ampliació del concepte de referèndum pretén que s'associï amb una consulta popular, per tal d'argumentar una hipotètica impugnació.
En aquest context enrarit políticament, la RAE dóna veu al terme encunyat pel PP de majoria silenciosa com a “majoria que suposadament forma part de la generalitat dels ciutadans que no expressen públicament la seva opinió”. Però hem de pensar que aquesta nova entrada és fruit de la casualitat i que no té res a veure amb el procés sobiranista que viu el nostre país, una majoria real que es concentra per a una via catalana o per a la V, per exemple. Però no vull malpensar d'una Real Academia tan curosa i tan respectuosa amb totes les opinions i pensaments que circulen arreu de l'Estat espanyol.
La segona accepció de ‘plebisciT' abans es definia com a “consulta que els poders públics sotmeten el vot popular directe perquè s'aprovi o es refaci una determinada proposta sobre sobirania, ciutadania i poders excepcionals”, i ara només parla d'una “determinada proposta sobre una qüestió política o legal”. Segons la RAE, doncs, un plebiscit no té res a veure amb una proposta sobre sobirania, per exemple. És a dir, quan el president de la Generalitat convoqui noves eleccions i pacti el punt comú favorable a la independència de Catalunya, ¿això ja no tindrà res a veure amb unes eleccions plebiscitàries?
I ¿què és una nacionalitat? Doncs en un dels significats era un “estat propi de la persona nascuda o naturalitzada en una nació”. Però ara resulta que és un “vincle jurídic d'una persona amb un Estat que li atribueix la condició de ciutadà d'aquest Estat”. Quan convé, doncs, Espanya és una nació i quan no és simplement un Estat, i segur que no té res a veure tampoc amb el procés sobiranista que viu el meu país. Res a veure.
Després d'analitzar totes aquestes esmenes, i me'n deixo moltes més per raons d'espai, també la RAE haurà de revisar el concepte de casualitat i reflexionar si les noves accepcions són un reflex dels temps i de la voluntat dels poders de configurar una realitat a la seva mida. Les filòlogues Sílvia Senz i Montse Alberte ja ho han denunciat, a través de l'estudi Lexicografia unitarista espanyola: les esmenes de cara al DRAE 2014 contra el procés català. Una denúncia que convé que arribi a l'opinió pública per tal d'“impugnar” –¿davant el Tribunal Constitucional?– aquestes noves definicions elaborades amb criteris perversament polítics. Conclusió: la RAE ja no és una acadèmia.
