LA CRÒNICA
Forcades a Sant Narcís
Sóc dels que dijous al vespre vam anar a veure Teresa Forcades al Centre Cívic de Sant Narcís i vam constatar que l'aforament de la sala era clarament inferior a la seva capacitat de convocatòria. O per ser més precisos, sóc un dels 50 o 60 individus que ho vam constatar des de fora i que vam haver de tornar a casa sense haver estat testimonis de la seva participació en la presentació de l'Agenda Llatinoamericana del 2015. Va ser una llàstima: hagués estat bé veure-la en un territori tan propici. I veure com la minoritària però extraordinàriament activa família de cristians d'esquerres que impulsen l'agenda, desborden auditoris. A l'Amèrica llatina, com deia el poeta, fins i tot els ocells són revolucionaris i fins i tot els revolucionaris són cristians, però a la vella, saberuda i altiva Europa, els creients que viuen pendents dels més desvalguts i que llegeixen l'evangeli en clau de transformació social, han passat un quants anys travessant – i predicant- al desert.
Per altra banda, són moltíssims els que contemplen Teresa Forcades amb simpatia però que se senten hereus de la tradició de la Segona República i que els fa gràcia imaginar que dirien aquells republicans passionalment anticlericals dels anys trenta, si sabessin que ara, una de les defensores més destacades i lúcides de la República Catalana, és una monja benedictina. M'hagués agradat sentir com Forcades parlava elogiosament d'alguns aspectes de les experiències bolivianes, o equatorianes o fins, i tot veneçolanes. M'hagués agradat perquè a les nostres latituds, sobretot entre els opinadors emergents, definir algú com a chavista o identificar-lo com un simpatitzant de l'Evo Morales, ha esdevingut quasi una forma d'anomenar-lo papanates. Un lloc comú entre els carques i els graciosos.
Bolivia i Ecuador disposen de constitucions molt més democràtiques i obertes que el text sagrat que regeix les nostres vides. A l'altra banda de l'Atlàntic han nacionalitzat recursos i aquí hem nacionalitzat les pèrdues i privatitzat els recursos, allà han apostat per poderoses polítiques publiques que esmorteïssin les misèries i aquí, a aquestes coses se'ls anomena populisme i ens dediquem a massacrar els més dèbils a cops de retallada. Salta la vista que aquí som molt més espavilats i que ja venim de tornada de tot.
M'hagués agradat sentir-la reclamar d'aquella manera tan eloqüent, planera, serena i fins i tot dolça, l'expropiació de la banca privada i de les empreses energètiques. O com a mínim la necessitat d'una candidatura unitària de l'esquerra transformadora. No sé si a Sant Narcís ho va fer. L'actualitat i els seus combats imposen la llei i la premsa parla de la defensa de la desobediència per exigir el dret a decidir dels catalans. M'imagino que ella, que invoca aquest dret i tots els altres, ho devia circumscriure al procés constituent d'una república on regni la solidaritat, la transparència, la democràcia i la justícia social. Una bona lliçó per als que pensen que d'independències i de monges, només n'hi ha d'una mena.