Volem telefonar

És tan gros que no ens deixin votar que ja no ens queden ni temps ni energia per indignar-nos per totes les coses grosses que ens passen cada dia: que el ministre de l'Interior pressioni els mitjans de comunicació perquè publiquin una informació falsa per destruir políticament l'alcalde de Barcelona; que Jaume Matas surti somrient de la presó al cap de tres mesos havent complert només un terç de la condemna; que el jutge ordeni detenir l'enèsim alt càrrec del PP, qui va ser mà dreta d'Esperanza Aguirre; que sigui la justícia argentina qui finalment hagi d'ordenar la detenció de Rodolfo Martín Villa pels crims del franquisme perquè l'Estat espanyol ha mirat durant quaranta anys cap a una altra banda; que la Comissió Europea hagi de demanar explicacions a les autoritats espanyoles per la violència emprada a la tanca de Melilla.

En un sol dia l'Estat ens avergonyeix fins a límits insospitats. Una vergonya, però, que ells no senten. Ahir, a Madrid, les úniques preocupacions eren com impedir que els catalans votem a les urnes i com frenar l'ascens electoral d'Esquerra. És a dir: com impedir la democràcia.

Una bona manera de desprendre'ns de la marató de despropòsits que l'Estat ens ofereix en un sol dia és que els demòcrates ens unim en una gran marató de parlar entre nosaltres, compartir la il·lusió –i els dubtes–, per animar-nos a votar el dia 9. La marató de trucades que la campanya Ara és l'hora ha organitzat a partir de dimecres és una gran resposta a la podridura de l'Estat: és gent parlant amb la gent, ciutadans animant ciutadans, persones convidant persones a participar en la construcció d'un país on les males notícies no ens deixin estabornits cada dia. Milers de trucades que poden retornar el poder a la gent.

Abans de votar, doncs, telefonarem, aprofitant que el telèfon encara no ha estat declarat anticonstitucional.