Què hem après

El meu primer record d'unes eleccions és del referèndum de 1966, el d'aprovació de la Ley Orgánica del Estado. Espanya era aleshores una democràcia orgànica, o sigui, una dictadura que organitzava simulacres com aquell, de resultes del qual s'aprovà una llei que, per cert, començava amb frases que al lector no li vindran pas de nou: “La soberanía nacional es una e indivisible” i “la finalidad fundamental del Estado es la defensa de la unidad entre los hombres y entre las tierras de España”. Vaig sentir a parlar d'aquell referèndum a casa i recordo vagament gent entrant a votar al local de Sindicats de la Bisbal, el meu poble. Amb els opositors al règim perseguits o a la presó, anar a votar no era un acte de llibertat, sinó una mena de tràmit administratiu pràcticament obligatori. El
juny de 1977 vaig poder-ho fer a les primeres eleccions democràtiques. Els dies abans havia enganxat cartells i repartit propaganda a tort i a dret. Van ser uns comicis tan oficials i legals com els que havia convocat el Caudillo anys abans, però, ara sí, oberts a quasi totes les opcions. Des d'aleshores les eleccions s'han anat succeint, cada cop més ben organitzades, encadenant les d'un nivell amb les d'un altre. No hem parat d'exercir un dret bàsic, substancial en una societat democràtica, i ho hem fet amb normalitat, fins a convertir-ho en una rutina, especialment en els llargs períodes de domini dels grans partits a Catalunya i a l'Estat. Vist amb perspectiva hem de reconèixer, però, que hem votat cada cop amb
menys entusiasme, cada vegada amb més escepticisme sobre la incidència del nostre vot, i amb més gent quedant-se a casa i renunciant a exercir aquest dret. Eleccions oficials, fiables, legals, necessàries, però viscudes amb indiferència creixent per gran part dels ciutadans. Amb aquesta experiència s'acosta el dia 9 de novembre, data en què hi haurà una consulta que no sabem si és ben oficial, ni si troba un bon encaix en l'ordenament legal vigent. Però la història ens ensenya, com he intentat resumir en les línies precedents, que oficialitat i legalitat no són necessàriament significatius ni bons indicadors d'intensitat democràtica. Milers i milers de persones volent votar, insistint tossudament a fer-ho malgrat les dificultats i la persistència de les desqualificacions, tantes persones que sortiran de casa amb una papereta a la mà a la recerca d'una urna on dipositar-la... Sincerament, no se m'acudeix cap millor imatge per il·lustrar el que ha
de ser la democràcia.