Els populismes (I)
Yascha Mounk ha fet recentment un assaig sobre si i com poden els populismes amenaçar les democràcies lliberals. És un recull d'idees encertat i complert pel que fa a les dades però opinable des del matís fins a la discrepància. El que segueix és una reflexió sobre aquestes idees que des de fa vint anys han agafat una força i transcendència que pot resultar determinant a curt i mitjà termini per a les societats occidentals, i no solament des del vessant polític sinó també de l'econòmic i el sociològic.
El populisme és en essència la mobilització de la població contra les elits polítiques i econòmiques que són descrites com corruptes i autosuficients. El populisme neix amb les eleccions, Tiberius Gracchus a Roma, els jacobins a França al XVIII i els Jacksonians als EUA al XIX tots van mirar de mobilitzar les masses contra el poder. El creixement de l'economia a Europa i els EUA des de 1945 fins a finals dels vuitanta va permetre a totes les democràcies limitar a un impacte testimonial el populisme. Ni el populisme de dretes ni d'esquerres van aconseguir moure de manera significativa els règims democràtics. L'estabilitat política de les democràcies lliberals era en aquests anys quasi absoluta.
Des dels noranta el populisme ha agafat força i ha afectat els partits tradicionals que han perdut espai electoral, els euroescèptics al Regne Unit, l'extrema dreta del Front National a França, el Tea Party als EUA, el Moviment Cinc Estrelles a Itàlia, el partit de Pim Fortuyn a Holanda... tots participen dels trets bàsics del populisme a la dreta o a l'esquerra però sempre portats a l'extrem. No és cert, com podria pensar-se, que la crisi econòmica des del 2007 és la que crea i reforça el populisme. Aquest neix de la constatació per la ciutadania que molts dels problemes actuals poden difícilment resoldre's des de l'estructura democràtica dels estats. Com ha demostrat el sociòleg holandès Mudde, el populisme ha tingut tant èxit de 2005 a 2008, abans de la crisi, com de 2009 a 2013 en plena crisi...
La sortida del problema està a donar resposta a les demandes “populistes” demostrant que les solucions proposades per aquests no resolen en general els problemes, que sovint són més complexos del que amb una mirada superficial pot semblar però que el populisme fa seus. Les respostes senzilles són sempre més fàcils d'explicar que les complexes, però la qüestió és demostrar que les receptes simples són incompletes i per tant poden resoldre parcialment uns problemes però en creen d'altres. Prohibir l'avortament el converteix en clandestí i per tant en insegur. Fer fora els immigrants fa perdre una mà d'obra barata que no és substituïda per autòctona... El remei pot ser pitjor que la malaltia. Hi ha dos factors de llarg abast en l'origen del populisme, la reducció dels nivells de vida de la població, “els nostres fills viuran pitjor que nosaltres” i la percepció d'una amenaça a la identitat nacional plantejada per la immigració.
Des de la revolució industrial i amb l'excepció de guerres i conflictes concrets totes les generacions partien del convenciment que sempre els seus fills viurien millor i tindrien més recursos que ells mateixos, i això ara ja no és cert, no de manera conjuntural sinó tendencial, com ha demostrat Thomas Piketty a partir de la globalització i de l'accés al benestar d'una població que abans vivia en països emergents en la més absoluta pobresa. L'accés a un treball d'aquesta població per centenes de milions de nous treballadors ha creat una forta i inesperada competència a occident que ha portat inevitablement atur i salaris més baixos. La globalització ha incrementat la competència a occident en el mercat de treball, s'ha incrementat també la inseguretat de la població que veu reduir-se el seu nivell de protecció i augmentar el seu nivell d'incertesa en els seus ingressos futurs.
Els immigrants en el període de la descolonització eren considerats una població passavolant que retornaria als seus països d'origen una vegada acabada aquesta. Avui ja se sap que no és així i això ha creat en una part de la població un sentiment de rebuig que el populisme impulsa demanant establir diferències de drets entre els d'aquí i els d'allà. Als EUA l'amenaça ha estat presentada com la pèrdua del domini blanc a llarg termini i a Holanda com el perill d'islamització del país...