Reforma o revolució?

Per veure com el vocabulari que hem heretat del segle vint és insuficient per entendre la realitat global, podem examinar la pregunta de si el sobiranisme és un procés revolucionari o reformista. La construcció del nou estat, ¿canviarà radicalment Catalunya, o representarà tan sols un nou estatus legal que no alterarà les estructures de fons presents?

El dilema entre revolució i reforma va travessar la lluita de classes durant tota la modernitat. El llibret de Rosa Luxemburg, Reforma social o revolució?, del 1900, n'és un exemple emblemàtic. Contra el socialdemòcrata Eduard Bernstein, que deia que els obrers havien de centrar-se a aconseguir millores salarials i reformes socials, Luxemburg argumentava que, si les reformes no formaven part d'un projecte revolucionari, només acabarien reforçant l'estructura capitalista. Segons ella, el proletariat havia de combinar el fet que les contradiccions internes del capitalisme ja durien inevitablement a la seva destrucció i l'esforç per convertir aquesta destrucció en un nou mode de producció col·lectiu.

Segurament ara aquesta discussió només té un interès històric. La lluita de classes ja no es basa en la ruta proletària cap al comunisme, sinó que s'ha diversificat en tota mena de lluites sobre les hipoteques, el turisme massiu, el petit comerç, l'ecologia o la igualtat sexual. Tot i així, aquest dilema continua sent útil en la mesura que ens permet de veure justament que, en la construcció del nou estat, ja no es poden diferenciar els efectes revolucionaris dels reformistes.

D'una banda, el procés ha canviat moltes coses importants. La burgesia del pont aeri ha perdut l'hegemonia, s'ha desemmascarat el conservadorisme dels cosmopolites progres, ha sorgit la possibilitat de crear un nou projecte de país, i, a més, hem canviat la manera de ser: de ser catalans assenyats, sentimentals, emprenyats i comerciants hem passat a ser catalans eficaços, positius, alegres i emprenedors. D'altra banda, però, també es pot dir que el nou estat serà només l'adaptació legal a una nova realitat econòmica. Si l'intent dels dos segles anteriors de fer encaixar Catalunya a Espanya es corresponia a l'interès de la indústria catalana per comerciar amb el mercat peninsular, el sobiranisme es pot entendre com l'esforç per produir una nova marca per al mercat global, tal com ha explicat Albert Castellón al llibre Catalonia, Next Brand in Europe.

Potser la força del nostre moviment es basa en aquesta indistinció entre la transformació revolucionària i l'adaptació reformista. El fet que la independència permeti la utopia d'un país radicalment nou i alhora la projecció d'un estat amb èxit dins del mercat global crea una fusió plena d'energia –i també de tensió, és clar, perquè a cada pas ens obliga a situar-nos, ara cap a la banda revolucionària (o d'esquerres), ara cap a la banda reformista (o de dretes).

Per dir-ho en altres termes, hem unit un desig polític col·lectiu i unes condicions objectives materials, i per això sovint tenim la sensació que el nostre desig forma part d'alguna cosa que va més enllà de nosaltres. No vull pas dir que siguem agents d'una causa transcendental, o que estiguem acomplint un destí que ja està escrit. Però sí que la nostra voluntat i el curs de la història s'han emmotllat l'una a l'altre i han creat un tot cada vegada més compacte que, malgrat els atacs de l'Estat espanyol i la feixuguesa del dia a dia, acabarà esdevenint, indefectiblement, una nova realitat reconeguda per tothom.