Notícies dels “altres”
Obrim el diari cada dia amb un cert ai al cor, amb por de rebre males notícies, malgrat saber que no totes ens afectaran de la mateixa manera. En col·locarem algunes en l'apartat “informacions”, és a dir allà on va a parar allò que pensem que és bo de saber i prou. D'altres notícies, en canvi, ens commouran, indignaran, alegraran o ens faran rumiar. I de vegades, actuar. Aquest efecte emocional, el que realment ens mou en un o altre sentit depèn, en part, del contingut de la notícia en ella mateixa i de la versió que se li dóna (és diferent una fotografia que unes xifres o unes estadístiques...), però
sobretot depèn de la proximitat dels esdeveniments narrats a les nostres vides, a les nostres experiències personals i col·lectives. Són les experiències viscudes o actuals les que ens duen o bé a pensar: “ves, quina llàstima” abans de passar plana ràpidament, o bé desvetllen la nostra empatia i ens poden impulsar a actuar.
Un exemple colpidor. Com ens hem pres la notícia que Cameron no vol col·laborar econòmicament a salvar els nàufrags que pretenen arribar a Europa tant si com no? Com, ja més a prop de casa, les referides al tracte que reben els que volen saltar les esmolades tanques a Melilla? Com allò de l'intent de justificar legalment el retorn “en calent”? Què hi passa de veritat, als CIES? Els organismes pertinents de la Unió Europea i els defensors dels drets humans, ja han fet sentir la seva veu perquè alguns convenis internacionals no s'estan respectant. Però segueix havent-hi una gran desproporció entre el sofriment humà d'aquells que no han comès cap altre delicte que no sigui voler canviar de vida i la feble resposta del conjunt de la ciutadania enfront les mesures que prenen i volen prendre els responsables polítics. Deu ser que els considerem massa “altres”, diferents, potser fins i tot perillosos, tal com passa sovint amb allò desconegut. Però les respostes poden canviar quan s'hi ha estat a prop, quan se'ls ha conegut, s'hi ha parlat i mirat als ulls. Aquests humans de pell i cultura diferents deixen de ser una xifra, una foto, un punt en una estadística per transformar-se en Fousseini, Sadou o Aisha, en persones concretes que entren a les nostres vides i amplien i enriqueixen les nostres experiències vitals. Ens resulta aleshores senzill defensar els seus drets humans. Sabem que no és fàcil aproximar-se a la vida d'aquests humans en països i cultures embadalides que tendeixen a separar, etiquetar i aïllar. Les barreres no són tan sols al Marroc, Melilla o a les costes de Lampedusa; són en el nostre interior, en l'actitud fatalista, impotent o silenciosament còmplice. Cal nodrir de força afectiva, de coneixement personalitzat i d'empatia les accions i pressions per fer respectar els drets humans, que d'altra manera van quedant en paper mullat.
Unes interrelacions més intenses ens beneficiarien a tots. Ens enriquiríem amb visions del món diferents que podrien ajudar a disminuir el nivell de supèrbia col·lectiva dels europeus, quan ens hauríem de penedir de tantes malifetes. Hauríem d'optar, obertament, clarament, pel mestissatge, la barreja quotidiana i personalitzada. Ja sabem que això és possible; ens ho demostren els infants educats des de petits en espais comuns que viuen amb tota normalitat les diferències de color de pell i d'hàbits. Els mestissatges, a més, donen grans fruits culturals, malgrat l'esforç col·lectiu que inicialment comporten. Ens cal, a més de vetllar activament per la correcta aplicació dels convenis sobre drets humans, dur a terme altres formes d'afrontar aquest conflicte imparable, que té les seves arrels en les enormes desigualtats de Nord i Sud. Hem de tractar els humans, en la nostra quotidianitat, com el que són, persones, de manera que als nostres ulls deixin de ser els “altres” per convertir-se en “nosaltres”.
