Els vells companys

Ens continuem veient com sempre, no cal dir-ho, i si no ens veiem tant és només perquè el ritme del dia a dia ens arrossega. I quan ens trobem, no s'ha refredat en absolut allò que és essencial de la nostra relació, però mirem de defugir un tema en el qual sempre havíem posat una passió molt viva: la conversa i la xafarderia política. No hi ha fractures, això no, però simplement ens comportem amb prudència per no perjudicar una amistat sagrada que conservem com un tresor. Són els vells companys de partit o d'idees, fins i tot amics de tota la vida, activistes encara avui de la política, ciutadans compromesos o periodistes de raça que escriuen als diaris.

Hem constatat que la polarització dels darrers anys ens ha situat en bàndols diferents. Tant, que alguns hem abandonat els vells carnets –sense estripar-los, que no cal– i d'altres s'han aferrat als de sempre, potser perquè no podrien viure en l'orfenesa. Tots ens estimem Catalunya, tots volem per al nostre país la màxima autonomia possible, tots reconeixem una identitat nacional que mereix de ser reconeguda. Però quan ens llegim els uns als altres als diaris, ja no sintonitzem. Alguns hem abraçat el sobiranisme, perquè hem perdut definitivament les esperances en qualsevol projecte espanyol, mentre que ells, en canvi, mantenen la petita flama d'una entesa que encara consideren possible o, si més no, necessària.

En el fons, i sense dir-ho mai, compartim una mateixa convicció: els nostres vells companys han esdevingut, de fet, uns ingenus. Ells creuen que la bandera de la sobirania és un error monumental, una quimera absurda que només ens donarà disgustos i ens portarà a l'abisme. Saben perfectament que Catalunya no pot esperar res dels governs i els partits espanyols –en això, d'il·lusos no en són gens–, però no comprenen que ens hàgim deixat seduir per un miratge frívol. Se sorprenen, també, que hàgim cedit a un discurs que consideren vaporós, emocional, egocentrista, excloent. Per això, quan escriuen, no poden evitar un to més aviat llòbrec, fet de presagis pessimistes. Pensen que vivim entotsolats, allunyats del món proper, insensibles a la realitat global que ens envolta. I ja rumien els articles d'un demà imaginari, quan hauran de recordar-nos, amb tacte i cortesia, que ells ja ens ho havien advertit.

Nosaltres, per contra, pensem que ells són incapaços de sortir dels vells esquemes, que s'han anquilosat en una visió utòpica d'una Espanya agermanada i federal, respectuosa de la diversitat, solidària però justa. Creiem, doncs, que els il·lusos són ells, perquè no veiem indicis de cap tercera via per cap banda i pensem que la reforma constitucional que convindria a Catalunya no té cap mena de viabilitat futura, que el projecte espanyol no té regeneració ni salvació possible. Ens prediquen, ells també, un somni irrealitzable, una quimera absurda. I els retraiem lògicament que no sàpiguen veure on és avui la força regeneradora d'una Catalunya nova, que no s'adonin que la joventut, la gent més preparada i millor, la saba nova que tanta falta fa en aquesta democràcia estantissa i en aquest país corrupte, ja ha desconnectat per sempre més del passat i ha pres l'opció de començar de zero. Finalment, ens sorprenem també que no vegin que allà on nosaltres esgrimim il·lusió, entusiasme, llibertat, ells enarboren pessimisme, tradició, fatalisme.

Tots il·lusos, doncs. Ells per un somni federal impracticable, nosaltres per un somni independentista impossible. Ells no s'expliquen que ens hàgim apuntat a una causa tan utòpica com la que ara ens té abduïts d'una manera insensata; nosaltres no entenem que no sàpiguen llegir les lliçons de la història espanyola i s'aferrin a una bandera decadent, incapaços de llegir les aspiracions dels temps nous i de les generacions més recents. Així, doncs, ja no podem continuar arreglant el món plegats, com abans fèiem. Ens resignem, per tant, a recórrer aquest trajecte amb civilitat, amb el respecte infinit que ens tenim i amb lleialtat als deures d'una amistat immarcescible. Catalanistes tots, certament, però amb un model de futur que ens allunya els uns dels altres: posats en aquest punt del nostre trajecte vital, no podem sinó esperar el designi de la història i demanar, si més no, que ens els deixin escollir.