Semàfor

Veus una persona passant per davant teu, a l'autobús, i la segueixes amb els ulls fins que la perds de vista... O al metro, algú que baixa en una estació abans que tu, i es perd entre la multitud... I potser penses, mira, m'hauria agradat parlar-hi, i l'he perdut per sempre. O potser, en un rampell, baixes a l'estació que no et toca i la busques amb neguit... o potser la trobes al cap d'un temps, quan ja no hi pensaves... Aquestes coses passen, i per a la literatura i el cinema han estat la llavor de moltes històries. L'any 1986 l'escriptor Manuel Vicent va publicar un text esplèndid que parlava precisament d'això: una noia s'espera a l'altre costat de vorera que el semàfor es posi verd i ell, mirant-la, es pregunta qui deu ser, d'on deu venir, on deu anar, què deu portar a dintre la bossa. Diu que sembla una noia vulgar, però que podia haver estat la dona de la seva vida. I pensa que ella també el veu des de l'altre costat i probablement també deu pensar que és calb, que potser té dona i fills, i es deu preguntar què porta a les butxaques o si és un bon amant. Jo podia haver estat l'home de la seva vida, es diu, envoltat de gent i dels sorolls de la ciutat moderna: ambulàncies, motors, clavegueres... Un semàfor pot ser etern... El cantautor lleonès Amancio Prada va posar música al text de Vicent, i el va convertir en una de les cançons de l'àlbum Navegando la noche. Canta, Prada: Ya se ha puesto el semáforo verde, la chica avanza hacia mí, yo hacia ella: los dos al cruzar sonreímos un instante... Y no la sé retener. I segueix: Breve ilusión en la noche que se enciende. Llevaba un abrigo azul... Nunca más volveré a verla. Explico això perquè he sentit que hi ha una aplicació de mòbil –francesa– que serveix precisament perquè això no passi. És a dir, si tu tens l'aplicació i la noia del semàfor també la té, li envies una salutació, a veure què passa. Mira, bé, oi? Però què voleu que us digui: a mi m'agradava més com fins ara.