Per sempre, Beatles

No tenia més de cinc anys quan vaig tenir la primera notícia dels Beatles. El Telediario parlava d'un grup que creava aldarulls a més de fer cançons. El jovent es revoltava. Les imatges eren d'una actuació a un teatre i el locutor es referia al grup com els Escarabajos. Aquell dia van entrar i ja no van sortir (de la meva vida). Quan de petit em creixien les grenyes algú em deia (crec que amb simpatia) que semblava un beatle. Vaig conèixer tot el repertori dels Beatles amb els discos de les meves germanes, però els vaig fer molt meus a l'etapa preadolescent. Amb el meu amic Jordi Alba vam anar a veure el documental Let it be al cinema, quan encara el cinema musical com el que ara es presenta al festival In-edit no s'havia inventat. També amb el meu company d'escola i de carrer vam viure amb patiment (ell més que jo) la desfeta del grup. El consol el vam trobar amb el món en solitari dels ex-Beatles i el món que s'obria després de la seva separació. Perquè la música no s'aturava: T. Rex, Bowie, Elton John, Lou Reed, els primers Queen, Ian Anderson. Una època en què no sempre estava benvist ser pro Beatle. La modernitat d'aleshores semblava deixar els Beatles com un grup per a àvies o perquè les grans orquestres tipus James Last o Paul Mauriat fessin versions dels seus temes per escoltar de fons als vestíbuls dels hotels.

Però la música dels Beatles i els mateixos Beatles s'han convertit en fets històrics fonamentals del segle XX, més enllà de l'evocació nostàlgica de les seves cançons. Però ahir no em va motivar la història, sinó la nostàlgia i el gust musical, per anar a l'FNAC de Triangle i comprar-me la caixa amb totes les seves gravacions amb so estereofònic. Va ser un gest reivindicatiu de mi mateix, del record del Jordi Alba i de tots aquells que encara comprem discos.