Pobre Sr. del no

Intento imaginar-me'l. Assegut al sofà, davant del televisor, seguint els percentatges de participació de demà i desitjant que, d'una vegada per totes, la mobilització del sobiranisme civil doni el primer símptoma de defalliment. Potser està enrabiat, a més, perquè una part de la seva família ha decidit anar a votar i ell fa dies que ho sap. Ha intentat fer-los veure, amb tota la vehemència de què és capaç, que això de votar el 9-N és poc menys que col·laborar amb l'evasió fiscal a Andorra. Però ni cas. Fins i tot un cunyat li ha dit que porta a la cartera la papereta del sí i no. Això sí que li ha fet mal.

Al seu edifici hi ha dos balcons que porten un parell d'anys amb l'estelada. Quan es troba aquests veïns per l'escala ell intenta ser educat, però es nega a considerar normal una bandera de radicals que Aznar ja hauria posat al seu lloc. O Alfonso Guerra, que també té el que s'ha de tenir davant d'aquesta gent. Ni tan sols es pot anar a veure l'última de Torrente sense empassar-se la maleïda bandera cubana! Mira per la finestra i els veu a l'institut del davant. Cues plenes de famílies de bon humor. Ell no pensa que somriuen, sinó que se'n riuen. D'ell i del Tribunal Constitucional, que és pitjor. En què estaran pensant el PP i el PSOE?

Cap al migdia, el senyor del no que no vol votar que no estarà de molt mala lluna. Un altre cop. Com cada Onze de Setembre, com cada vegada que hi ha eleccions a Catalunya. No se'n sortiran, pensa, mentre una nova enquesta torna a fer recular, encara més, els partits del règim. “Només ens faltava el de la cueta”, pensa, mentre llença el diari sobre la tauleta. Més que desesperat, està desesperançat.