Clic

Aquest cop sí. Aquest cop, el missatge –a la fi– ha arribat. El que no han aconseguit les successives manifestacions multitudinàries, ni la cadena humana, ni una V immensa en tots els sentits, ho han aconseguit unes urnes de cartró i llarguíssimes cues. El clic ha saltat. I Madrid ha captat el missatge.

De sobte, alguna cosa s'ha mogut. Allà on es deia ni aigua, ara es diu cal parlar-ne. Allà on el debat es negava, ara desborda una indignació irritada. Aquell Estat que no volia saber, ni sentir, ni veure, ha hagut de reconèixer que li han plantejat una pugna i que l'ha perdut. Sense pal·liatius. Els catalans han après que es pot fer una revolució amb la precisió d'un rellotge suís i sense ni un paper a terra.

I, ara sí, hi ha un problema. De sobte, l'Estat ha assumit que hi ha un clam eixordador al carrer, que no és només una dèria del president Mas; s'ha pres consciència de la magnitud de la falla política que perfora el territori.

Com acostuma a passar, però, l'espessor i contundència de la irritació catalana és directament proporcional al temps que Espanya ha trigat a rebre el missatge. Avui, el problema és més difícil que fa dos anys, i molt més profund que si s'hagués reaccionat el 2006. Aquells que abans buscaven terceres vies, ara hauran de dissenyar una estació completa, amb amplíssims túnels i, evidentment, alta velocitat. Els qui senzillament reclamaven diàleg ara exigiran una generositat sense límits. Molts dels qui demanaven la consulta ja aposten per la declaració unilateral d'independència. Allà on hi havia un govern afeblit, ara hi ha un president reforçat per la resposta massiva i entusiasta a la seva proposta...

I, tampoc ens enganyem, la veritat és que aquest Estat que finalment ha pres consciència del problema és el mateix de sempre. A les portes, a més, d'un cicle electoral que podria inspirar la pròxima atracció de Port Aventura. Que ningú esperi miracles. De moment, però, hi ha hagut un clic.