Espai per al pacte?

Catalunya ha tornat a donar una enorme mostra de civisme al món. Més de dos milions de persones han optat per convertir el 9-N, malgrat ser un simulacre, en una ocasió per afirmar la seva voluntat de ser consultades i de poder decidir el seu futur de manera democràtica. Una xifra, aquesta, que és només la punta visible de la immensa majoria del poble de Catalunya que –sens perjudici de quin sigui el seu vot– vol una consulta “de veritat”, legal i vinculant, a l'escocesa. L'Estat espanyol i els partits que continuen negant-se a acordar una consulta d'aquesta naturalesa queden en evidència davant d'una tan ampla i inqüestionable voluntat nacional. És aquest un dèficit democràtic endèmic, propi d'una cultura política deutora de l'imperi i del franquisme, incapaç d'assumir les “nacionalitats” (o nacions) del pacte constitucional de 1978 i la consegüent “unió de nacions” (Gran Bretanya). És un paradigma d'aquesta concepció la política lingüística del govern de l'Estat, basada en la promoció exclusiva del castellà, en la seva preeminència sobre les altres llengües hispanes i en l'impuls de greus i lesives operacions de menyspreu i d'escarni del català, en els diversos territoris on es parla. Més enllà dels importants greuges econòmics, és sobretot davant d'aquesta concepció anorreadora que l'independentisme ha experimentat l'auge actual. I és que allò que es pot imposar per les armes es fa del tot intolerable en democràcia.

No és menys cert, però, que Catalunya és dipositària d'una cultura política inversa, de pregones arrels històriques, basada en el reconeixement de la diversitat, en la negociació i en el pacte. Una cultura que no ha trobat la seva deguda correspondència a Espanya, al menys en les seves classes dominants i grups dirigents. Alguns diuen que mai no l'hi trobarà i que no tenim més opció que l'aventurerisme independentista. És així sense remei? Contra el que diuen alguns, tinc la impressió que la resposta a aquesta pregunta es troba avui més oberta que mai. La crisi de l'actual sistema polític i social, que es tradueix a Catalunya en la general reivindicació del dret a decidir i en un creixent independentisme, opera també al conjunt dels territoris de l'Estat i apunta a un gran daltabaix a l'arc parlamentari espanyol. Un i altre fenomen semblen formar part d'un mateix esgotament, d'una mateixa saturació, d'una mateixa rebel·lió, d'una mateixa revolució democràtica de fons. No els ha de dur això a trobar-se? La cultura política de la negociació i el pacte no pot obtenir-hi una nova oportunitat?

Si això es verifiqués, ben segur que seria possible una certa reversió de l'independentisme que ens embarga, que és més un reflex en defensa de la pròpia dignitat que un projecte polític mínimament mesurat. Fins i tot deixant de banda aquesta possibilitat, els resultats del 9-N revelen que, entre els catalans, encara hi ha marge. Vejam. No sembla abusiu pensar que el sí-sí ha participat plenament en el 9-N. Això ens ha permès comptar-lo i constatar que arriba a 1.861.753 vots. És clar que, en unes eleccions de baixa participació, això pot arribar a fer la majoria absoluta. No pas, però, en unes eleccions d'alta participació, com sembla que han de ser les que, més aviat o més tard, convocarà el president Mas. Constituiran, finalment, una votació “de veritat”. I és evident que hi compareixeran també, al costat dels sí-sí, tots els sí-no i tots els no que el 9-N han optat per quedar-se a casa. A Catalunya, hi ha espai encara per a la negociació i el pacte. Només falta que també n'hi hagi a Espanya. I aquest cop, contra el que és habitual, sembla bastant imminent.