Saber del cert

Dilluns passat Enric Juliana feia aquest diagnòstic a les pàgines de La Vanguardia: “El vot sí-sí suggereix un cert sostre de l'independentisme”. Sempre capaç de buscar la verticalitat a través de la curvatura retòrica, Juliana sustentava la seva anàlisi en una acumulació de paraules precisament imprecises: “suggereix” i “un cert sostre”. Ja ho va dir un poeta: “La cortina de boira emmallada/ tan concreta i exacta/ en cadascun dels seus punts atòmics.” Si en sap, en Juliana! Suggerir no és el mateix que evidenciar. I un cert sostre tampoc no significa el mateix que el sostre. Ai vés, quines coses tan curioses que té, el llenguatge, eh!

Resulta molt difícil impugnar aquest diagnòstic de Juliana, perquè ens deixa davant d'un banc de boira. Si acceptem que uns possibles resultats (o efectes) electorals queden desvinculats del marc democràtic, qualsevol intuïció de futur serà possible, i fins i tot m'atreviria a dir que qualsevol previsió de futur viurà al marge de la història present. Dit d'una altra manera: l'independentisme no és aliè al sistema que li pot donar o negar la paraula i la carta de reconeixement polític. Arran del 9-N no s'ha donat un marc de discussió democràtica. Per tant, encara no podem saber del cert quins són els certs sostres de l'independentisme. ¿Què passaria en un debat pulcrament democràtic, sense amenaces, sense construcció de difamacions ni control polític de la justícia? Aquesta també és la qüestió. D'altra banda el cert sostre de l'independentisme només serà definible quan s'evidenciï el cert sostre del dependentisme. No fos cas que tots plegats descobríssim que a Catalunya hi ha: 1) una important part de la població que viu fora de tot sistema; i 2) que hi ha una part de la població que, a través de l'abstenció, mostra que està passivament disposada a assumir la independència o la dependència.