Micos d'imitació

A Visión desde el fondo del mar, l'escriptor i filòsof Rafael Argullol explica una broma que feien, de petits, ell i un seu amic: es posaven tots dos al mig del carrer mirant el cel cap a un punt qualsevol on no hi havia res, i s'hi estaven fins a aconseguir que un grup nombrós de persones mirés enlaire cap al mateix lloc, fins que assenyalaven cap a dalt. Alguns, explica l'Argullol, anaven més enllà i feien la descripció d'objectes voladors que en realitat no existien. Crec que, molt probablement, jo hauria estat també un dels que s'hauria parat a badar. Mirar d'aquesta manera cap al cel potser no, però tots, més d'un cop i més de dos, ens hem posat a fer alguna cosa simplement perquè la veiem fer a un altre. En realitat ho fem constantment. Per exemple, ens aturem davant d'un aparador que sempre havíem ignorat només perquè hi ha gent enganxada als vidres mirant el seu interior, o ens vénen ganes de gratar-nos o de badallar si la persona amb qui estem parlant ho acaba de fer. Sempre hem sabut que els micos imiten els gestos dels humans que tenen al davant. Recentment els científics han descobert per què els humans, aquests micos una mica més evolucionats, actuem de la mateixa manera: unes “neurones mirall” serien la causa de reaccions d'aquesta classe. En el meu cas, quan veig una persona concentrada llegint un llibre em vénen ganes de llegir –si de mi depengués les biblioteques serien en planta baixa i de parets de vidre–, o si una persona em somriu immediatament sento ganes de fer-ho (i al mateix temps penso que potser hauria de somriure més). Si som així, arribem a la conclusió que cadascú de nosaltres influeix en la conducta dels altres, per bé o per mal. La nostra conducta és d'alguna manera determinant i, per tant, d'una manera o altra determinem allò que passa al nostre entorn. Així, doncs, tenim capacitat per canviar les conductes i les actituds que critiquem i que no ens agraden. Sovint ens sentim impotents davant fets i comportaments que detestem i rebutgem (falta de respecte als altres, egoisme, materialisme...). Val la pena pensar que està a les nostres mans canviar-ho. Ho està més del que ens pensem, i sense haver de fer proeses ni protagonitzar fets heroics. Un simple gest, una decisió, pot ser una microrevolució. Els humans, aquests éssers tan peculiars, som capaços de fer coses meravelloses i horribles. De nosaltres depèn que en passin més de les primeres i que desapareguin les segones. Som, en major o menor grau, micos d'imitació. Aprofitem-ho.