Les forces post-9-N
El 9-N no va ser com ens havíem imaginat. No va ser un referèndum vinculant a l'escocesa. El PP, amb l'ajut del PSOE, que va donar suport als seus recursos judicials, no ho va permetre. El 9-N, però, va ser un procés participatiu que ha reforçat el procés català. I era difícil venint de la Via Catalana i de la V d'aquest 11 de setembre. Però l'èxit va ser brutal: més de dos milions de persones van anar a participar (votar). És obvi que ens hauria agradat que la participació fos més alta i que part dels votants del no, els que no van anar a participar (votar), ho haguessin fet. Tot i que els resultats del no en alguns municipis de l'àrea metropolitana de Barcelona i de Tarragona haurien de fer reflexionar als que van cridar al boicot.
Tot i l'èxit, però, el 10-N hi havia molta gent desorientada. El “I ara què?” era la pregunta més repetida. Doncs ara tocarà veure quines són les noves forces que han sorgit de les urnes del 9-N. Però, d'entrada, hi ha un element clau en aquesta història: la judicialització del procés. Si alguna de les denúncies presentades, les que segueixen el seu curs, o la possible de la fiscalia arriben a provocar la imputació del president Artur Mas, aquest hauria de convocar eleccions de manera immediata. Sense aquesta imputació, haurem d'esperar al dia 25 per saber què proposa el president de la Generalitat. De les converses amb la resta de líders de les forces polítiques favorables al dret a decidir el que queda clar és que no hi ha pas unanimitat. Uns volen eleccions ara i altres volen esgotar la legislatura. I aquí hi ha la veritable pugna.
Aquest procés és un procés de dalt a baix que ha obligat els polítics a prendre decisions a una velocitat que molts cops els ha superat. I la societat civil que impulsa el procés va exigir al president que convoqués eleccions en tres mesos, uns comicis que ja s'haurien convocat si hi hagués la més mínima possibilitat de llista única. Mas, amb unes enquestes absolutament en contra, pot tenir la temptació d'estirar la legislatura amb un acord de pressupostos amb el PSC. Els dies abans del 9-N, just quan es va trencar el consens, es va veure clar que el partidisme és el segon gran obstacle per aconseguir la independència. El primer, obvi, és l'actitud bel·ligerant, i lògica, de l'Estat espanyol. La força real del procés, la força del carrer, s'haurà de fer sentir si algun dels protagonistes del procés decideix que el partidisme està per sobre del país.
