La casta

Pablo Iglesias, el líder de Podem, parla de “la casta” en referència a persones que han fet de la política la seva professió. L'actual casta creu que Iglesias vol arribar al poder per configurar una “nova casta”. El sistema polític permet que evolucioni la casta. Un exemple: Alfonso Guerra. Temible vicepresident de la majoria socialista. Relíquia del passat, testimoni de temps que no tornaran. Trenta-vuit anys en un escó. Ho ha vist tot. El govern, l'oposició, les guerres polítiques brutes i netes, el tarannà dels seus germans corruptes, els cops d'estat generals i els interns en el PSOE... Tot. Volien liquidar-lo per eliminar el guerrisme. No ho va aconseguir ningú. Les urnes van anar escombrant els guerristes i Alfonso Guerra es va mantenir ferm fins avui, que als setanta-quatre anys ha decidit plegar abans que el pleguin.

Als passadissos del Congrés li vaig demanar fa gairebé trenta anys si desitjava fer un obituari el dia de la mort de Salvador Espriu. Havia estat llibreter a Sevilla i tenia fama d'ésser home llegit. Després d'una llarga reflexió va fer-me unes declaracions: “Espriu defensava la cooficialitat de la llengua catalana i la castellana. Cada dia dedicava mitja hora a llegir el diccionari Fabra i mitja hora més el diccionari de la Real Academia Española.” Així d'escaridament el va definir. Hi vol afegir alguna cosa més? “Sí. Ha mort sense haver aconseguit el Nobel de Literatura.” Els literats espanyols no han entès Espriu i els catalans no tenen pes per demanar un Nobel. D'haver estat pel “ribot” a l' Estatut que li va passar la comissió Constitucional del Congrés encara tindríem menys pes. És curiós que un personatge com Alfonso Guerra hagués concedit, davant els precs de la llavors denominada Minoria Catalana, la denominació oficial de Girona per Gerona i de Lleida per Lérida.

Amb l'Alfonso Guerra plega una relíquia de la casta. Incerta és la nova casta que vindrà. En sabem ben poca cosa. De moment s'estan organitzant i fins ara fan veure les orelles al llop a la classe establerta.