Dolor i esport

En l'excel·lent llibre de John Carlin sobre Rafa Nadal, el tennista admet que “fer esport és saludable per a les persones normals, però l'esport professional no és bo per a la salut”. Més endavant admet: “La major part del temps sento dolor mentre jugo, però crec que això els passa a tots els que es dediquen als esports d'elit.” La confessió es completa amb el reguitzell de lesions que han marcat la seva vida professional i les mesures terapèutiques que ha d'adoptar abans i després de cada partit. Nadal és un ídol mundial no només pel seu nivell tennístic excel·lent sinó també per la lluita infinita, fins a l'extenuació, que exhibeix en cada partit. Saber que, a part de l'esforç físic, ha de superar els espasmes de l'esquena, la tensió límit dels tendons del genoll i les butllofes als peus, el fa doblement admirable.

Però Nadal i Kilian Jornet i tants d'altres que fa anys que transiten per l'Olimp esportiu són un escollits. Dotats d'una naturalesa portentosa i d'una habilitat innata per l'esport que practiquen, han convertit la seva afició en un espectacle de risc mesurat gràcies als exhaustius controls a què set sotmeten i a la vigilància estreta dels seus fisioterapeutes. En canvi, els milers d'esforçats que cada cap de setmana ens polim quilòmetres a la carretera de les aigües, pujant o baixant del Montseny o cremant vambes resseguint la via del tren petit de Salt, massa sovint posem al límit el cos sense una posada a punt adequada. Els especialistes, amb el doctor Brugada al capdavant, insisteixen en la necessitat de fer un control cardíac abans d'enfundar-se la samarreta i suar la cansalada. Haruki Murakami, l'escriptor que millor ha descrit la lluita solitària contra un mateix en una cursa, comparava el fet de córrer amb l'escriptura: “Escriure novel·les s'assembla a córrer una marató.” I per a ambdues cal entrenament i tenir el cor fort.