David Grossman, Israel
Diu l'escriptor, parlant del seu país: Només una vegada hem intentat seguir el camí de la pau amb els palestins, en 1993. L'intent va fallar i, des d'aquell moment, és com si Israel hagués decidit tancar aquesta opció d'una vegada i per sempre. Ací, també, es veu com actua la lògica torta de la desesperació: Hem intentat el camí de la guerra, de l'ocupació, del terror i de l'odi dotzenes de vegades, sense cansar-nos-en mai ni abandonar-lo, i doncs, per què aquesta ànsia per mantenir-nos permanentment divorciats de la pau, després de només un fracàs? L'escriptor, el grandíssim novel·lista, que tota la vida ha lluitat justament per la pau, que va perdre un fill soldat en un atac de Hezbollah i va respondre només amb dolor de pare, sense ira ni odi, té una idea, potser una certesa més que una sospita, que molts com ell comparteixen a Israel: que el factor decisiu és la falta d'esperança, i una mena d'insensibilitat que és en últim extrem un efecte de la desesperació. Israel, no cal dir-ho, té molts motius per tenir pors i recels. L'Orient Mitjà és un remolí agitat, els corrents fanàtics i fonamentalistes el remouen, i la major part continuen sent hostils a Israel i desitjant obertament la seua destrucció. Però precisament contra aquests perills i amenaces, afirma Grossman, la política de la desesperació i la depressió no sembla que siga el millor camí a seguir.
És com si els governs d'Israel actuaren com a presoners i víctimes de la desesperació. No recorde haver sentir mai, diu l'escriptor, cap declaració seriosa sobre l'esperança per part de Benjamin Netanyahu. Ni una sola paraula sobre les possibilitats que una vida de pau podria oferir, o sobre l'opció d'Israel de formar part d'un nou teixit d'aliances i interessos al Pròxim Orient. ¿Com va ser que la paraula mateixa, esperança, es va convertir en una paraula bruta, acusadora, només per darrere de la paraula pau en els seus perillosos nivells de radiació?, es pregunta Grossman. És com una bogeria: pensar que l'enorme poder militar que Israel ha acumulat no li dóna el coratge de superar les pors existencials i fer un pas decisiu que portarà la pau. Mireu-nos, diu: una superpotència regional que gaudeix del suport dels Estats Units en una escala quasi inconcebible, a més de la simpatia i el compromís d'Alemanya, Anglaterra i França... i a pesar de tot, en el seu interior, es veu a si mateixa com una víctima desemparada. Que actua com una víctima: de les pròpies ansietats, de les seues pors reals i imaginades, de la seua tràgica història, dels errors dels seus veïns i enemics.
L'essència mateixa de la “israelitat” –es lamenta l'escriptor– que sempre havia tingut ulls per mirar endavant i havia mantingut un ferment i una promesa constants, ha anat reduint-se progressivament els darrers anys, absorbida en els camins retrospectius del trauma i el dolor de la història i la memòria jueves. I podem percebre ara mateix, el 2014, aquell sentiment de persecució, de victimisme, de sentir l'estrangeritat essencial dels jueus entre totes les altres nacions. Quina esperança pot haver-hi quan aquesta és la terrible situació? L'esperança del malgrat tot: una esperança que no infravalora els obstacles i perills, però que refusa de veure únicament això i res més. L'esperança que, si s'apaguen les flames que hi ha sota el conflicte, els trets més sans i equilibrats dels dos pobles podrien revelar-se una altra volta. El sentit de la seguretat existencial, de poder criar fills sense una por abjecta, sense la humiliació de l'ocupació o el pànic del terrorisme. Els desigs humans bàsics, el teixit de la vida.
Avui, conclou l'escriptor, dominen els agents de la desesperació i de l'odi entre els dos pobles, i així, pot ser difícil de creure que aquesta imatge positiva siga realment possible. Però una situació de pau començarà a produir els agents de l'esperança, la proximitat i l'optimisme. Farà aparèixer més gent que tindrà un interès pràctic, sense relació amb la ideologia, per crear més i més llaços amb els membres de l'altre poble. Potser, després d'alguns anys, es desenvoluparà fins i tot una amistat genuïna entre ells. Coses així s'han donat en el passat. Ara com ara, serà prou si en la pràctica els israelians i els palestins poden conviure com a éssers humans. I ara com ara, també –dic jo, i supose que podria dir David Grossman– com més països d'Europa reconeguen Palestina com a estat, més assumible serà per a Israel aquesta convivència entre iguals. Com entre Catalunya i Espanya, per posar una comparació inconvenient i remota.
