Persistència calma

Als inicis de cada nova etapa del procés sobiranista hi ha nervis. Hi tornem a ser. El 9-N fou un triomf del poble de Catalunya. Un autèntic aixecament en urnes de les classes populars més actives i menys conservadores. L'Estat desaparegué perquè qualsevol altra opció d'intervenció hagués estat violentar la voluntat de manifestació de dos milions i mig de persones, la meitat del cens electoral habitual. La ressaca del 9-N comporta la batalla de la fiscalia, el fangar jurídic i els ganivets que volen entre els diversos sectors de l'espanyolisme. Mentrestant, els opinadors i alguns representants de la societat civil organitzada han començat a responsabilitzar de l'encert o el fracàs de la nova etapa qüestions tan etèries com el tacticisme, l'odi entre partits, els egos dels dirigents. Crec que és una visió simplista, ja que, tot i essent-hi, no són els elements determinants de la nova etapa.

Quatre coalicions/partits han impulsat el dret a decidir, formalment fins a la retirada del primer procés de consulta legal; i de fet, fins al mateix 9-N. Ara, un cop exercit, ni que sigui parcialment aquell, la nova etapa arrancarà políticament quan hi hagi unes eleccions on es presenti n de forma nítida els programes per la independència, el federalisme o la unió. I les formacions a favor de la independència hauran d'acompanyar la proposta d'un acord sobre el full de ruta constituent: el calendari de les estructures d'Estat i de la redacció participativa de la Constitució; i sobre la formació d'un govern de concentració. Aquest programa es podrà aplicar en el benentès que les forces que l'hagin acordat sumin una majoria de representants. Davant d'aquesta realitat tots els partits tenen certeses i dubtes; i la seva desqualificació generalitzada, o bé és interessada a favor d'alguna posició, o no té en compte la complexitat del moment: Ja tenim la base social suficient, o hem de fer un esforç suplementari? En quin moment ens convé prémer l'accelerador, en funció de la situació del principal adversari, l'Estat? Quina és la conjuntura internacional més favorable?

Però tots els partits tenen tasques molt complicades prèvies o en paral·lel a contestar aquestes preguntes. Les coalicions de federalistes i independentistes (convergentunionistes i ecosocialistes) hauran de gestionar que la necessària bifurcació de programes es faci de la manera menys traumàtica. O bé conformar-se a continuar junts amb un programa ambigu que llavors els farà inhàbils per pactar cap full de ruta per la independència amb les forces que sí que estarien disposades a fer-ho. Aquesta bifurcació també és lògic que se la plantegin intentant arrossegar a la banda favorable a l'Estat propi la major part del seu electorat tradicional que fins fa dos anys no els va votar per cap programa sobiranista.

Les forces des de sempre independentistes situades a l'esquerra reformista i a l'alternativa tenen una ingent tasca per afegir a les seves files les capes socials més desafavorides i que encara estan lluny del procés. La baixa participació de les comarques metropolitanes i de la joventut indiquen dos forats negres que només es podran tapar amb propostes d'un canvi democràtic i social profund. L'aparició d'un OPNI, objecte polític no identificat, com Podemos, obliga republicans i cupaires (i Procés Constituent) a afinar molt més. Ara bé, tot plegat condicionat per una premissa: sense centredreta no hi haurà independència i, per tant, tampoc és hora d'espantar amb canvis radicals els sectors més moderats de les capes populars. Tan certa com l'altra premissa: la direcció del procés en mans exclusives d'un centredreta enfortit, que no ha definit amb claredat ruta i companys de viatge, pot encallar-se.

Ens cal, doncs, persistència en la finalitat i en la mobilització. I calma i respecte en les actituds i el capteniment davant de tots els actors del procés.