Primer les persones
El llenguatge econòmic s'ha imposat. Economistes, empresaris, emprenedors o analistes financers ens expliquen allò que passa i ens indiquen allò que hauríem de fer. I en el centre del seu discurs, un missatge indiscutible: quan l'economia torni a funcionar, la resta de problemes s'esvairan. Caldrà fer sacrificis socials i personals, certament, però si amb aquests sacrificis contribuïm a l'enlairament econòmic els podrem donar per profitosos. Això és el que ens expliquen. Aquesta és la gran mentida.
Una mentida que només començarem a desmantellar si escoltem veus alternatives i som capaços de situar-les en el centre del debat públic. Noves veus que ens expliquin allò que passa i que ens indiquin allò que caldria fer des de les trinxeres del treball social, des del coneixement dels drames de la pobresa o des de la proximitat amb aquelles persones que estan en risc d'exclusió social. En aquesta direcció, el VII Informe Foessa ens confirmava com, al mateix temps que creix el nombre de milionaris i el consum de béns de luxe, les reformes en el sistema de benestar social espanyol han propiciat una severa regressió en la cohesió social.
Segons dades del mateix informe, a l'Espanya del 2014 la població en situació d'exclusió ja arriba al 25% i afecta aproximadament 11.800.000 persones, amb més incidència en col·lectius especialment vulnerables com ara els infants, els joves i la gent gran. D'aquests gairebé 12 milions de persones en situació d'exclusió, el 77,1% pateixen exclusió laboral; el 61,7%, exclusió en l'accés a l'habitatge, i el 46%, en l'àmbit de la salut. Unes dades que haurien de fer-nos caure la cara de vergonya; però que obviem, tot celebrant els primers brots verds i la recuperació dels beneficis empresarials.
Es calcula que les despeses públiques en salut, educació o habitatge redueixen un 20% les desigualtats socials, però l'efecte amortidor d'aquestes polítiques ha quedat greument erosionat per les anomenades polítiques d'austeritat. Encara més greu és la situació del sistema públic de serveis socials. Aquest sistema, que s'adreça als més vulnerables i que, per tant, ja no sembla trobar ningú que el defensi, està retrocedint en termes de recursos i recuperant maneres de fer més pròpies dels models de beneficència del segle XIX que de la societat del segle XXI. Simultàniament, reformes legislatives com la llei de racionalització i sostenibilitat de l'administració local contribueixen decididament a la destrucció de les bases municipals del sistema de serveis socials. Els ajuntaments, fins ara preocupats per les persones, han de deixar-se de floritures i concentrar-se en allò important: assegurar la viabilitat financera i, de passada, per guanyar-se un aplaudiment general, acomiadar alguns regidors o regidores. Menys política i més economia –només faltaria.
Davant d'aquest panorama, podem continuar esperant que la recuperació econòmica faci arribar els seus efectes al conjunt de la població o reconèixer que, de fet, l'actual creixement econòmic es basa en l'empobriment d'una part creixent de la ciutadania. Podem continuar escoltant les lliçons del llenguatge econòmic o començar a parar atenció en allò que ens diuen els treballadors socials. Podem continuar preocupats per com ens en sortim individualment o podem reconèixer que les sortides només són col·lectives. Podem mantenir-nos en la carrera suïcida pel creixement econòmic o canviar de pista i situar les persones i la cohesió social en el centre de les nostres preocupacions.