Objectius instrumentals

El conseller Santi Vila va tornar a pitjar el botó de l'autoelevador. Aquest cop el passat 22 d'octubre, al fòrum Barcelona Tribuna, on va declarar: “Als que som més racionals ens sorprèn que hi hagi tanta il·lusió dipositada en una idea com la independència, que és una idea instrumental”. Anem a pams. Postular-se com a persona més racional que les altres és, a part d'un indici de vanitat irrefrenable, una prova paradoxal de poca racionalitat, o si més no de poca comprensió de la naturalesa plural del concepte racionalitat. Per adonar-nos del fet que la racionalitat és més un estat psicològic que no pas un estat objectiu, només cal obrir un diccionari de filosofia i buscar l'entrada d'aquest terme: hi trobarem una dilatada amalgama de consideracions sobre aquest concepte, consideracions no sempre compatibles entre si. I és que la racionalitat difícilment admet patrimonis exclusius o definicions hermètiques.

El mateix Santi Vila podria ser considerat un exemple vivent d'aquest fenomen de torsió de la racionalitat. Durant l'onada de consultes populars que van seguir a la d'Arenys de Munt, Vila va declarar que aquelles consultes sobre l'autodeterminació de Catalunya li provocaven “vergonya aliena”. Aquelles consultes vergonyants van ser l'embrió de la que ell va acabar defensant: la del 9-N. Però poc abans del 9-N Vila va descartar treure les urnes si el Tribunal Constitucional prohibia la consulta. “Només seria un divertiment, sense cap mena d'interès ni conseqüència política”, va al·legar. Ara el conseller es declara estupefacte. Però més interessant que apostrofar la ciutadania en nom d'una pretesa superioritat racional, seria que un representant polític entengués que els ciutadans ja són majors d'edat, i que són capaços de pensar, argumentar i decidir per ells solets. La ciutadania, és clar, pot ser interpel·lada o matisada. Però sempre des del respecte. Mai des d'una enèsima renovació del despotisme il·lustrat.