la crònica
Mórdor
M'arriba, primer a través d'una d'aquestes plataformes digitals en què ara les relacions amb el món exterior són molt més fluides que a les places i carrers, i després en un modest article a aquest mateix diari, que entre els anys 2006 i 2013, La Caixa va pagar més de tres milions en dietes a una dotzena de polítics de CiU, PP, PSC i PSIB-PSOE. Els perceptors són gent d'ordre, entre els quals destaca Àngel Ros, l'alcalde de Lleida o Miquel Noguer, alcalde de Banyoles, que és qui lidera la llista i que en aquest període, per assistir a les reunions del consell d'administració i de la comissió de control de l'entitat per designació de les corporacions municipals, va cobrar 481.400 euros. És una notícia discreta, irrellevant si ho comparem amb els grans debats que agiten la nostra societat i crispen els ànims col·lectius, però és una notícia reveladora, que ens permet fer una composició perfecta de les relacions amistoses i de poder que, com deia aquell savi de puro, ens han conduït del no res a les més altes cotes de misèria. No és extraordinari, ni il·legal i les retribucions eren, al capdavall, per compensar la dedicació i l'esforç i estimular la seva assistència, perquè, de la mateixa manera que el compromís dels funcionaris, dels treballadors en general o fins i tot dels autònoms, es procura garantir amb l'amenaça de destralades al sou, acomiadaments o la ruïna, que és el llenguatge que coneixen, a mesura que s'ascendeix jerarquia econòmica amunt, cal fer-ho amb retribucions esplèndides. Tot són llenguatges i cadascú entén el seu.
El tremp i la capacitat de l'obra social de la gran entitat financera catalana mai deixarà de provocar admiració i aquest cas l'haurem d'afegir a la llegendària traça pel negoci i esperit de servei que distingeix les empreses en les quals participa de forma majoritària, com Abertis o Gas Natural Fenosa, i a la coneguda abnegació i generositat per preservar la democràcia sostenint les formacions polítiques més sensates que hi mantenen deutes milionaris. Ara, la nova llei de caixes impedeix que els polítics en actiu formin part dels consells i només es pot accedir a aquestes cobejadíssimes butaques quan ja s'han retirat, com l'exministre socialista Javier Solana o l'exdiputat de CiU i exconseller d'economia Francesc Homs. Tot perfectament legal, amable i civilitzat, com allò de Juncker a Luxemburg.
I també tot perfectament amoral.
És natural que quan les trepes creixents d'indignats, somniadors i peluts comparen les torres de la seu de l'entitat amb Mórdor i les encerclen en jornades reivindicatives, es despertin erupcions i incomoditats i s'alcin els dits i les veus per fer-nos entendre que aquí tots els mals vénen de terra endins. Les generositats i els afectes tendeixen a ser correspostos i per aconseguir una feina tan envejable i que desperta tantes vocacions, com la que va tenir l'alcalde de Banyoles al consell d'administració de La Caixa, cal primer haver fet evidents exhibicions d'amor.