Esperit colonial

Les darreres actuacions del govern espanyol envers Catalunya són d'un esperit colonial dur i pur. De fet, aquesta mena d'ideologia colonialista es podria ampliar a la gran majoria, de les actuals, altes institucions de l'Estat espanyol i la seva afectació no seria, només, la nostra maltractada nació catalana, sinó que ho podríem eixamplar a d'altres territoris extramurs de l'anomenada nació castellana. En aquest sentit estic pensant en la perforació de sondejos exploratoris a la recerca de petroli, a les aigües de les Canàries, amb la consegüent prohibició d'una consulta promoguda pel govern canari.

No hi ha dubte que la ressaca del 9-N ha incrementat, amb molta intensitat, l'animadversió de la crosta extractiva castellanista, la que fa els negocis a la llotja del Bernabéu, envers la nostra nació catalana. Tot això, en l'àmbit governamental espanyol, s'ha traduït en uns comportaments polítics d'imperialisme furibund, de base colonial al 100%. I atenció, perquè no és només la irracionalitat del PP i del govern espanyol envers casa nostra; en aquests moments també és molt significatiu el gir que s'ha produït, envers Catalunya, de l'actual força política més mediàtica, més de moda, de l'univers hispànic. Sí, benvolguts lectors, estic parlant, m'estic referint al fenomen sociològic de Podem, el partit, podríem dir alternatiu, liderat amb mà de ferro pel professor Pablo Iglesias, el qual en la “qüestió catalana” ja no defensa posicions polítiques avançades i de respecte al dret a l'autodeterminació. Cal tenir molt present que, ara i aquí, la millor definició de Podem seria la del PSOE de l'any 1977, i recordem que el PSOE fins aquell any defensava el dret a l'autodeterminació (sobretot en l'històric congrés de Suresnes de l'any 1974), però quan va arribar al poder, l'any 1982, en aquesta qüestió nacionalitària va fer un gir regressiu de 180 graus. Un altre aspecte essencial d'aquest resclosit esperit colonial ha estat el ciberatac de què van ser objecte molts webs governamentals catalans dies abans del procés participatiu; això només es pot interpretar una guerra bruta postmoderna, amb tots els ets i uts. I cal remarcar que la guerra bruta clàssica ja fa una bona temporada que està activada.

En síntesi, l'esperit colonial castellà, representat principalment pel govern centralista amb seu a la ciutat de Madrid, és una realitat colpidora que cada dia va a més; d'altra banda, això també posa de manifest que el procés d'emancipació nacional de Catalunya ja no és cap febrada: és quelcom que avança a velocitat de creuer.