Cruyff i Shakespeare

Johan Cruyff diu que una cosa que no li acaba d'agradar dels catalans és que quan volem una cosa no som capaços d'anar a totes per aconseguir-la, que ens quedem a mig camí. M'agradaria posar la cita exacta, però el sentit és aquest que els dic. Ho diu en el documental que ha inspirat en Xavi Torres i ha dirigit en Jordi Marcos, titulat L'últim partit, amb motiu dels quaranta anys que ara ha fet que Cruyff va arribar a Catalunya per jugar en el Barça i per acabar quedant-s'hi a viure. De fet, en la presentació de la pel·lícula, i fent referència al procés català cap a la independència, va dir la mateixa cosa però en positiu: “Si vols una cosa, fes-la.” I ho va dir en presència del president de la Generalitat, Artur Mas. Vostès em poden dir que qui és ell, que sobretot sap de futbol, per dir com som i el que hem de fer, i probablement tenen raó. Però jo també puc dir que els que opinem en tribunes com aquesta no posem cites perquè ens vagin en contra del que volem dir, sinó a favor. O sigui, que em sembla que Cruyff té raó.

Més que moltes altres coses, entre elles intenses vivències personals, el 9-N havia de ser el final d'un cicle i el començament d'un altre. Dos cicles diferents del mateix procés, d'això que n'hem dit “el procés”. La primera part tenia molt de representació, d'exposició, de proposició. I hem fet les representacions més originals i multitudinàries, les hem exposat al món i hem proposat a l'autoritat la voluntat de decidir. Ja sabem quina ha estat la resposta. I el 9-N vam fem una escenificació bàsica de desobediència. I ja tenim la resposta en forma de querella.

La segona part és més clara. En la lògica cruyffista, ja hem dit el que volem, ara ho hem de fer. Sí, és l'etapa més dura i la que requereix tota la determinació i, per tant, sacrificis. Sí, sacrificis, rascades, renúncies... S'han acabat els simbolismes i és l'hora de la veritat, que el que es faci tingui efectes. Des d'un punt de vista d'interès col·lectiu ara està clar que només hi ha dues posicions possibles: o es continua el procés per la via de l'autodeterminació o es deixa córrer (en les més diverses formes: estar-hi en contra, marejar la perdiu, fer propostes impossibles... tantes o més com partits polítics). També podria citar Shakespeare i dir que aquesta vegada “ser o no ser” és només qüestió de fer o no fer. O no fem i som com diu Cruyff, o fem i li traiem la raó i qui sap si, per fi, l'acabem fent parlar en català. Que seria el símbol que, per fi, hem volgut una cosa i realment l'hem feta.