Bèsties

Il capro e la capretta / son sempre in amistà. / L'agnello all'agnelletta / la guerra mai non fa. / Le piú feroci belve / per selve e per campagne / lascian le lor compagne / in pace e in libertà. / Sol noi, povere femmine, / che tanto amiam quest'uomini / trattare siam dai perfidi / ognor con crudeltà.

Això és el que diu l'ària que canta Marcellina, la criada, a l'acte quart de Le Nozze di Figaro: que el boc a la cabra no li fa mai la guerra, que el xai i la xaieta són sempre amics, que les bèsties més salvatges deixen viure les seves companyes en pau i llibertat, i que només nosaltres, pobres dones, que estimem tant els homes, som tractades sempre amb crueltat per aquestes pèrfides criatures.

Cada 25 de novembre –ahir–, Dia per a l'Eradicació de la Violència contra les Dones, recordo aquesta cançó tan bonica, tendra i trista, i em pregunto per què les persones no aprenem de tant en tant alguna cosa dels animals. Seria fantàstic! Cadascú a la seva però ajudant-nos en el que poguéssim, tots vivint i deixant viure! Ahir al matí, precisament, vaig anar a un institut de Girona a parlar de literatura amb nois i noies de batxillerat. Em van agradar molt. Me'ls mirava, i al darrere dels seus ulls plens de son –m'havien citat a les vuit del matí–, jo m'hi imaginava el seu futur: quantes víctimes hi havia en aquella classe, quants agressors? Eren tan joves! Pensar això fa mal al cor, però és que els agressors i les víctimes no són pas extraterrestres, són persones de carn i ossos, normals, veïns, nebots, amigues, els nostres fills o filles... Els vaig preguntar si sabien què es commemorava ahir, i em van dir que no. Sembla mentida, per molt que les administracions, els mitjans de comunicació i la societat sencera s'hi esforcin, hi ha missatges que no acaben d'arribar als joves. I sense informació, no hi ha solució. En això sí que ens hi hem d'arremangar.