Sumar, decidir, creure
On som i cap on anem? Dues preguntes fonamentals, la clau del present i del futur com a país. Els darrers esdeveniments que hem viscut a casa nostra han deixat molt clares dues o tres realitats. D'una banda, la bel·ligerància i la baixesa moral de l'Estat i dels seus satèl·lits, entestats a fer valdre els valors més arrelats d'una transició mal portada (per molt que tothom ens la va vendre com a modèlica). I aquesta manera de no governar, de no afrontar els problemes amb saviesa i seriositat, denunciant, condemnant i multant, ha certificat dues coses, que Mariano Rajoy ha demostrat una manca absoluta d'intel·ligència i que l'ha convertit en el principal promotor d'aquest desig d'independència que, paradoxalment, s'entesta a combatre amb poc tacte i nul·la essència política. De fet crec que hi ha pocs dubtes a l'hora de pensar que si quan es va començar a sentir el dring de la independència l'Estat (primer Rodríguez Zapatero i després Rajoy) hagués afavorit la consulta, hauria sortit un no poc discutible. I qui sap, potser fins i tot quan la consulta començava a ser un clam extens, molt probablement el marge hauria resultat molt just i potser decantat en contra de les aspiracions sobiranistes.
Les actituds dictatorials, la dissolució dels límits entre els polítics i els jutges i la manera de fer del govern central s'han convertit en una bona fàbrica de gent que desitja un estat propi, que pensa que no hi ha manera de fer res amb un estat de tics imperials i colonitzadors i que s'acaba convertint en un clam de llibertat.
En aquest context complex i canviant, sempre he tingut la sensació que el president Mas no havia sentit mai cap vel·leïtat independentista i que s'ha trobat a contracor al mig de la pista de ball i no li ha tocat altre remei que ballar tots els ritmes que tocava l'orquestra. Ara bé, tot i no ser un camí volgut, crec també que seria profundament injust no reconèixer que el seu paper ha resultat ser valent, arriscat i dut a terme amb una seguretat i una decisió envejables. S'ha vist immers en un procés d'alta complexitat i dansant al so de músiques dissonants i que sonaven a compassos diferents i sovint divergents.
ToT i que tampoc no crec que sigui bo pensar que el president actua amb el lliri a la mà i que viu aliè als trasbalsos i als dictats interns del seu partit, el cert és que també val a dir que ha patit i està patint algunes deslleialtats evidents i òbvies per part d'alguns partits i líders que, en teoria, aspiraven i aspiren a aconseguir aquest pas endavant per a Catalunya.
Ara, sens dubte, és un moment històric com pocs i la pregunta és saber si els nostres líders polítics estaran a l'altura. Seran capaços de convertir en realitat allò que han tingut fa anys omplint-los la boca? Podran passar dels interessos personals i de partit i treballar al servei de les necessitats reals presents i futures del país? Mas va parlar ahir d'avançar les eleccions només si és per convertir-les en consulta i això, em temo, implica posar damunt la taula un seguit de valors que no acostumen a ser moneda habitual de les actuacions polítiques. Generositat a l'hora de renunciar a la majoria de qüestions que guien els comportaments partidistes dels polítics. Concentrar idees i projectes en un únic sentit i amb un únic objectiu. Aquest és el repte. Si els partits de casa nostra són capaços d'acceptar el repte i dur-lo a terme tal com desitja una gran part del poble català, hauran demostrat que, efectivament, allò que ens omple la boca sovint sobre ser un poble madur, preparat i intel·ligent és una veritat com un temple. En cas contrari em fa l'efecte que no tindrem dret a parlar gaires més vegades de grans objectius polítics i que ens haurem de conformar amb el jou del centralisme espanyol, sigui del color que sigui, i a callar, a conformar-nos amb les petites misèries de partit i amb els estira-i-arronsa dels dictats miserables i de curta volada.
Cal creure, doncs, que serem un país capaç d'anar endavant, d'aparcar les diferències, de treballar per un objectiu, que els polítics estaran a l'altura. En cas contrari haurem d'amagar el cap sota l'ala i no tornar a parlar mai més d'aquest tema. I que la vergonya ens mantingui muts.
