I ens estranya Podem?
La irrupció, encara teòrica però que s'albira espectacular, en els diferents escenaris polítics de Podem, la plataforma de Pablo Iglesias, fa veritable por a Madrid –i a Brussel·les– i genera temor a Catalunya per la distorsió en el procés que pot provocar un altre partit que, tot i haver-se manifestat favorable al dret a decidir, ha deixat clar que, arribat el moment, s'alinearà amb l'unionisme. Les darreres declaracions d'alguns dels líders de Podem han deixat clar que han optat per amagar que a Catalunya s'està produint una veritable revolució democràtica en un intent de demostrar que són tan espanyols com els altres partits de la casta, aquesta expressió que ha fet fortuna.
Sobre el perquè de l'augment vertiginós de Podem hi ha moltes teories, totes entorn de l'enfonsament de l'Estat com el coneixem. Però jo em vull centrar en un altre aspecte: en els darrers dies hi ha hagut una sèrie d'imatges molt potents, d'imatges que han succeït a Catalunya que fan evident que Podem, o els diferents Guanyem de cada municipi o les CUP, tenen moltes possibilitats de convertir-se en les grans revelacions dels propers comicis, nacionals, si n'hi ha, locals, i generals de l'Estat. Imatges que demostren que la vella política, que la casta en el llenguatge de Podem, és ben present i fastigueja molts ciutadans. Només cal escoltar menys tertúlies i parlar més amb la gent. Aquestes imatges són les que han protagonitzat alguns dels històrics militants del PSC, que finalment han decidit deixar el partit i dur el seu moviment cap al que va fundar un altre exlíder socialista, Ernest Maragall. Què veu la gent en aquest moviment? Ressituar-se per seguir tocant cuixa. I encara més potent és la imatge de la nova plataforma que ha creat Josep Antoni Duran i Lleida, un polític que ja cobrava un sou públic – superior al d'un mestre, segur! – a finals dels anys 70.
A Podem, de tota aquesta gent, i de la majoria dels que, ben encorbatats, van assistir a la conferència del president Artur Mas, en diuen casta. Jo parlaria d'una altra cosa: de la generació tap. Una generació que està fent molt de mal. Una cosa és aprofitar l'experiència, cosa que, de fet, es fa massa poc en el camp empresarial, i una altra és que un seguit de persones molt més ben preparades, amb idees noves de com ha de ser el país i, sobretot, no tacades per una generació marcada, vulguin o no, per la corrupció, arribin als llocs que els corresponen. I ens estranya l'auge de Podem?
