Rambla

Mai he pogut entendre per què s'ha volgut anomenar “Les Rambles” a la Rambla de Girona, és a dir, utilitzar el plural en lloc del singular com li escau en ser aquest un sol passeig. Suposo que devia ser un ressort mimètic per la proximitat de Barcelona (on sí que n'hi ha més d'una) el motiu pel qual es va retolar en plural als tendals de les parades gironines però el cas és que la realitat s'acaba imposant i la proposta del plural no ha arribat a arrelar a la ciutat dels quatre rius. L'antiga plaça de les Cols era recordada per Josep Pla en els seus anys de joventut com el lloc on es feia el mercat d'animals casolans i “entre les gallines, els pollastres, les oques, els ànecs, els conills i els ous es feia una samfaina delirant de pagesos, pageses, pollers, badocs, forasters, minyones, gironins i passavolants”. Aquell mercat va abandonar la Rambla però el passeig va continuar essent una artèria principal de la ciutat perllongada per l'Argenteria, connexió necessària amb el Barri Vell i, travessant el pont, amb la plaça de la Independència. Fa molts anys, en els temps grisos del franquisme, un dels passatemps a què es lliuraven els gironins els diumenges al capvespre era el de ramblejar, és a dir, passejar amunt i avall com una mena d'innocent divertiment que ajudava a passar l'estona mentre es feia un xic el xafarder. Avui en dia, aquell costum s'ha ben perdut però puc certificar que ramblejant es conegueren no poques parelles que posteriorment acabaren en matrimoni. La història d'aquesta artèria ciutadana des de les primeres notícies de la seva estructura urbana fins a l'actualitat passant, com no podria ser d'altra manera, per les desgràcies dels continuats aiguats que va patir, ha estat tractada en el magnífic volum Girona. La Rambla i l'Argenteria, que aquests dies ha sortit a la venda i que ben segur tindrà una bona acceptació. Les extraordinàries fotografies de Josep M. Olivera ens endinsen no només en els aspectes ornamentals i artístics que amaguen els racons dels edificis sinó que ens transporten a la realitat dinàmica del cor de la ciutat, amb les seves terrasses, la gent, les flors, la música, la vida. Textos històrics però també literaris, nostàlgics i tècnics, de records i de realitats, omplen un volum que ens pot ajudar a copsar i retenir amb més força el pols directe de la ciutat perquè, com diu Josep M. Fonalleras, que va viure molts anys en una casa que donava a l'Onyar, “el passeig, no el fas amb les cames, sinó amb la memòria”.