Bucle

Dels 47 escons corresponents a Catalunya, al Congrés de Diputats, 36 han votat contra Rajoy.
Els números canten (36/11) i el rebuig català a les polítiques populars és més que evident. No és estrany, doncs, que el president Puigdemont parli de “bufetada catalana” i del fet que la política espanyola és en un bucle de difícil sortida.

Anirem més lluny. El pes del procés català ha estat suficient per posar a les cordes la governabilitat de l'Estat i avui és impensable un desbloqueig a Madrid que no passi per parlar amb les institucions catalanes. És veritat que en un escaquer tan volàtil qualsevol canvi impensat pot donar posició de cavall guanyador, però la capacitat de resistència de Pedro Sánchez i el seu discurs del “no és no” obre noves perspectives.

Si la valentia de Sánchez és capaç de portar-lo a parlar amb els nacionalistes/independentistes i bastir ponts d'entesa podria donar-li la necessària pàtina d'estadista i facilitar el desbloqueig d'un tema més que encallat. La política catalana és al centre del discurs d'investidura, fins amagant-ne el debat, i el dret a decidir demostra la pròpia força. Els socialistes haurien d'obrir el meló i fer possible parlar-ne (de moment, parlar-ne). És una qüestió de voluntat.

Girant sobre si mateix, el parlament estatal no té la poció miraculosa per desencallar la situació actual. El dia de la marmota és el protocol vigent. I en el capítol d'aquesta setmana ha quedat clar un discurs antic i tancat –Rajoy i Hernando– i les emergències de relats innovadors. Mentrestant, Catalunya manté l'oferiment de com trencar el bucle. Aquí anem per bon camí.