Menjablanc

Després del vermut i l'oliveta, s'acosta el tiberi que ens curulla. Quan mengem bo i saludable, els humors corporals s'amaren d'aquesta gran tria. Suem tinta de la bona. Si la mongeta tendra i els llegums integren el nostre pa de cada dia, no només pugem sans: també guarim de tots els mals a qui ens tasta. No és el mateix que t'alimenti un carbassó ecològic de luxe que una bagatel·la de xistorra amb arrels de campanar. El sabor que et roman a la boca un cop has empassat la glopada no té res a veure. És clar. El carbassó et motiva a engolir-ne més i més, amb golafreria, mentre la xistorra, que et mira bocaterrosa, no t'inspira ni un mossec. Gasòfia o banquet? Cal ser impecable: no ens ho podem empassar tot. Llepar-se els llavis després de menjar bé hauria de ser un acte sagrat, un tot creïble sense aturador ni marxa enrere. D'acord: no fem suposicions apriorístiques. Gaudim del gerundi, de l'ara mateix que ja no ho és. Caminem pel cos del temps amb elegància i la boca ben oberta davant el carbassó únic que nodreix i emblanquina de llum. Siguem selectius. Siguem finestres. Respirem-nos en la calma guaitant un pessebre nocturn reflectit a l'aigua. Dignifiquem la vida, l'amor, la rialla i el més enllà. No esclafem el traç de l'altre, fem-li senyals de fum amb la mirada i estirem el fil que ens hi nua fort. Menjar és sinònim de fondre's, com els romàntics, que volien beure's l'enamorat per dur-lo sota la pell. La cançó, llavors, neix tota sola, prospera tota sola, guspireja com la libèl·lula que venç les comportes del teu búnquer. Entrem a l'alzinar.