Tribuna
De comèdies i sainets
Encara no fa un any tot eren acudits i ironies mal intencionades sobre la incapacitat del Parlament de Catalunya per arribar a un acord que permetés formar govern. La caverna mediàtica recordava que els catalans a l'hora de fer política passen sovint del seny (la reivindicació de l'autonomia durant la transició democràtica) a la rauxa (demanar el dret a decidir i un referèndum d'autodeterminació). I no obstant això, el 9 de gener, el president Artur Mas, en un gest que l'honora, va fer un pas al costat i va proposar que el nou president de la Generalitat fos Carles Puigdemont per tal de superar el veto de la CUP a la seva persona. La decisió no fou fàcil però Mas va saber anteposar els interessos del país als seus personals. Després de les primeres eleccions espanyoles del 20 de desembre de 2015, Mariano Rajoy va reclamar “unitat” i “alçada de mires” al PSOE per formar un gran govern de coalició per tal, entre altres coses, de plantar cara al desafiament català.
Ara i després de dues eleccions a Madrid continua havent-hi un govern en funcions perquè els partits espanyols no són capaços d'arribar a un acord i no serà perquè C's –“aquests són els meus principis; si no li agraden en tinc uns altres” (Groucho Marx)– no ho posin fàcil, ja que són capaços de pactar amb qui sigui excepte amb els nacionalistes catalans i bascos. I ací rau un dels problemes del sistema democràtic espanyol, que és incapaç d'acceptar aquelles veus que posen en dubte la “unidad de España” o simplement qüestionen el sistema d'ordenació territorial sorgit de la Constitució de 1978 i, sobretot, de les subsegüents retallades (Loapa, Tribunal Constitucional, desequilibri i ofec fiscal, manca d'inversions en infraestructures...). No volen entendre que el Parlament espanyol queda coix i resulta molt difícil construir majories sòlides sense els 9 diputats d'ERC, els 8 del PDC, els 5 del PNB i els 2 de Bildu.
El segon gran obstacle és la corrupció, que, sens dubte, encara dóna vots (el PP va millorar resultats entre les dues conteses electorals) perquè, després que els polítics corruptes s'emportin una part molt important, permet distribuir les engrunes entre molta gent. La corrupció funciona com una piràmide. Els de dalt (polítics i empresaris corruptes) es fan d'or i s'enduen les fortunes fora del país i de dalt a baix tots els implicats reben la seva retribució. A més, la corrupció genera una actitud d'impunitat i insensibilitat, i així, el mateix dia que Rajoy es presentava per segona vegada fallida a la investidura es feia públic el nomenament de l'exministre d'Indústria José Manuel Soria –el dels papers de Panamà, dels quals deia que no en sabia res fins que les evidències el van fer plegar– per ocupar un càrrec en el Banc Mundial. Un càrrec retribuït amb 620 euros al dia lliures d'impostos (el salari mínim interprofessional és de 764 euros mensuals) o 226.000 euros l'any (davant l'escàndol Soria va renunciar ahir al càrrec).
I el PSOE, oblidant els seus propis orígens i el dret a l'autodeterminació que defensava en els inicis de la transició, es veu incapaç de presentar una alternativa perquè no vol acceptar el suport dels independentistes. Tan fàcil que ho tindria si optés per aplicar l'article 92 de la Constitució espanyola (“Les decisions polítiques de transcendència especial podran ser sotmeses al referèndum consultiu de tots els ciutadans” –consultiu, és a dir no vinculant, encara que indubtablement tindria efectes polítics) o el 150.2 (“L'Estat podrà transferir o delegar a les Comunitats Autònomes, mitjançant una llei orgànica, facultats corresponents a una matèria de titularitat estatal que per la seva naturalesa siguin susceptibles de transferència o de delegació.”)
En fi, això d'Espanya no té remei mentre personatges tan poc qualificats com els actuals líders dels partits espanyols no estiguin disposats a fer concessions, dialogar i, si es dóna el cas, renunciar a les ambicions personals per tal d'arribar a acords i facilitar la governabilitat. Un impossible, perquè manca una tradició pactista que està fent que l'elecció del nou govern espanyol s'hagi convertit no ja en una comèdia d'embolics, sinó en un sainet. Paciència, perquè, a diferència del que va passar a Catalunya, al Congrés dels Diputats la funció encara no s'ha acabat i amenaça amb un tercer acte. En definitiva, cal oblidar-se de comèdies i sainets i fer que aquesta Diada es torni a manifestar de manera inequívoca i contundent la voluntat dels ciutadans de Catalunya pel dret a decidir i que la seva veu arribi arreu del món.